A les portes d’un banc andorrà

I quan alguns dels 14.000 clients de Banco Madrid van anar a l’entitat a interessar-se pels 600 milions en dipòsits o pels 1.500 milions en fons i societats d’inversió, es van trobar les portes tancades. Això sí, una persona era a la porta per donar-los una targeta amb un telèfon d’informació. Un telèfon que, naturalment, sempre comunicava. I sap qui era aquesta persona? El director de la sucursal? Nooor! Un empleat? Nooor! Un advocat? Nooor! Efectivament, ho ha endevinat, era el guàrdia de seguretat. O sigui, la cara visible d’una entitat que mou més de 2.000 milions d’euros era un pobre senyor que havia sigut contractat per vigilar que ningú hi entrés a robar. O sigui, un senyor que cobra entre 900 i 1.300 euros, segons empresa i categoria, que hi entén tant de bancs com els responsables de Banco Madrid de decència, és qui va ser designat per donar la cara. “ A ver, tú. Sales y les das este papelito. Y si te preguntan, no sabes nada ”. SEN-SA-CI-O-NAL!!!... però es veia a venir.

Els vigilants de seguretat s’han convertit en els grums del segle XXI. Cobren als aparcaments, ajuden a carregar bosses a les botigues, resolen dubtes a l’entrada dels edificis oficials on els ciutadans van a fer gestions, van a buscar cafès, ordenen cues, fan d’informadors a les estacions i als trens, orienten gent perduda als centres comercials, s’encarreguen dels escàners de control de transports i edificis quan per llei ha de fer-ho un policia o un guàrdia civil... Ah, i quan tenen temps, deixen de ser el noi dels encàrrecs i el Botones Sacarino i fan la seva feina com a agents de seguretat.