A 600 KM: DES DE MADRID

Pa i... televisió

Els líders han trobat, fins i tot a la televisió porqueria, la seva manera de burlar els seus autèntics compromisos de comparèixer i retre comptes davant dels electors

Com si no hi estiguéssim constantment, comença una campanya electoral presidida per dos fenòmens inquietants: les enquestes i la televisió. La traca final l’ha donat l’última del CIS. La mare de totes, potser la mare de tots els intents per influir en la voluntat política dels electors. Les enquestes, importants en la comunicació política en democràcia, s’estan convertint, si no ho han aconseguit ja, en una potent arma al servei dels interessos del poder establert, de certs grups, econòmics i mediàtics.

Segons aquestes enquestes, el poder resisteix. Hi haurà ruptura de l’ statu quo -el bipartidisme- però en el que és substancial el poder establert està garantit. Això diuen, i els cridats a garantir-ho seran el PP i Ciutadans. L’esquerra, dividida, no tindrà força per ella mateixa per ser alternativa; l’esquerra emergent no podrà amenaçar amb solvència la vella política. Els nacionalismes perifèrics no podran exercir el paper que en el passat van jugar de crossa d’aquest statu quo que durant més de trenta anys ha fet viable l’actual model.

En tot cas, els emergents arriben amb força i ja res no serà igual, però la Transició es reinventa, es reprodueix, i no hi haurà força per a una segona Transició. Tot són enquestes, desitjos, ja ho veurem; però la transformació arribarà a la mateixa vida orgànica dels partits. Passi el que passi, tots els partits, guanyadors o perdedors, potser amb l’exclusió de C’s, entraran en crisi.

El PP es prepara per no perdre, oferint Soraya. Un missatge clar a Ciutadans i a l’Íbex-35. Els riveristes s’envalenteixen aspirant al màxim. El PSOE confia en la seva campanya, en la seva capacitat de remuntar i en l’error secular de les enquestes, però obliden que ja no hi ha un enfrontament bipolar, sinó, almenys, entre quatre. L’ombra d’Andalusia els té frenètics. Si Sánchez guanya alguna cosa, ho farà amb els vots andalusos; si perd, els mateixos vots seran la seva perdició. Podem s’amaga, pensa en la seva oportunitat, tot i que la incògnita és si estan preparats per a l’oposició o només per guanyar o morir. Queda Unitat Popular, resistint amb dignitat al llum de gas que li fa el poder.

La metàfora de Rajoy

I amb les enquestes, la televisió. Els partits de l’ statu quo han entrat en el joc. Sense regulació de debats, els manegen a discreció. El show business entra amb força, els líders han trobat, fins i tot a la televisió porqueria, la seva manera de burlar els seus autèntics compromisos de comparèixer i retre comptes davant dels electors. És la banalització de la política.

La metàfora que ens ofereix Rajoy és aclaparadora: ja sigui cantant els gols de Ronaldo, jugant al dòmino o al futbolí, ell porta el vestit dels consells de ministres, és a dir, inamovible. Com amb Catalunya, l’austeritat, les seves reformes, en tot. No obstant això, el futbolí és al futbol el que la música militar a la música, el que el marianisme a una veritable política d’estat.

Estem entre enquestes i televisió. L’esperança és que hi hagi lloc per a la voluntat madura dels electors.