L'última oportunitat

El TS hauria de ser el més interessat que aquest judici se celebri sense cap ombra de dubte

JAVIER PÉREZ ROYO
JAVIER PÉREZ ROYO Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla

Diverses de les defenses dels processats van argumentar ahir davant del tribunal que l'acceptació de la declinatòria de jurisdicció que ells sol·licitaven, a fi que la causa fos remesa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, d'on mai hauria d'haver sortit, era l'última oportunitat perquè el judici s'obrís sense ombra de dubte pel que fa a la seva conformitat amb el que preveuen la Constitució i l'Estatut d'Autonomia. El Tribunal Suprem no pot ser el jutge ordinari predeterminat per la llei, ja que els processats no estan aforats davant seu, que és l'exigència inexcusable perquè el Tribunal Suprem pugui actuar com a jutge de primera i única instància; en conseqüència, mantenir la competència per entendre-hi de la seva conducta no pot justificar-se en termes constitucionals i estatutaris. És el que ha passat en els judicis celebrats per exigir la responsabilitat per la convocatòria i celebració del referèndum del 9-N del 2014. El TSJC va exigir la responsabilitat en primera instància a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau i el TS ho va fer a continuació resolent el recurs de cassació corresponent. A Francesc Homs, per contra, en tenir la condició de diputat al Congrés, va ser el TS el que li va exigir la responsabilitat penal en primera i única instància.

Per què no passa el mateix en relació amb l'exigència de responsabilitat per la convocatòria i celebració del referèndum de l'1-O del 2017? ¿Ha concorregut alguna circumstància que permeti residenciar davant del TS com a jutge de primera i única instància la conducta de persones que no estan aforades davant seu? És cert que en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, després de fixar com a regla l'aforament dels diputats davant del TSJC, es preveu com a excepció que "fora del territori de Catalunya la responsabilitat penal és exigible davant la sala penal del TS" (art. 57.2), però no ho és menys que l'excepció ha de ser interpretada sempre de manera restrictiva i no expansiva. Les proves que la presumpta conducta delictiva dels acusats ha tingut lloc "fora de Catalunya" han de ser aclaparadores perquè es pugui sostreure la competència de l'òrgan davant el qual estan aforats com a norma i traslladar-la a l'òrgan davant del qual només poden estar aforats com a excepció. L'excepció no pot substituir la norma si no es pot justificar d'una manera inequívoca i incontrovertible. En cas que hi hagi el més mínim dubte, s'ha d'imposar la interpretació a favor de la norma i en contra de l'excepció. Aquesta és una regla general d'interpretació universalment acceptada en el món del dret i que, a més, s'entén per ella mateixa.

El TSJC és un òrgan del poder judicial de l'Estat i no de la comunitat autònoma de Catalunya

Pel que fa a l'exigència de responsabilitat penal per la convocatòria i celebració del referèndum de l'1-O, incloent-hi tots els actes preparatoris i posteriors, resulta obvi que els actes atribuïbles directament als processats, que són els únics pels quals se'ls pot exigir responsabilitat penal, van tenir lloc "dins de Catalunya" i no "fora". No hi ha dubte que els efectes de la convocatòria i celebració del referèndum van traspassar la frontera de la comunitat autònoma, però d'aquí no es pot derivar la pèrdua de la competència del TSJC, ja que el TSJC és un òrgan del poder judicial de l'Estat i no de la comunitat autònoma de Catalunya.

El poder judicial, a diferència del que passa amb els poders legislatiu i executiu, és "substancialment resistent" a la descentralització política. Hi ha un Parlament de l'Estat i disset Parlaments de les comunitats autònomes, i un govern estatal i disset governs autonòmics, però de poder judicial només n'hi ha un. Hi ha òrgans judicials radicats a les comunitats autònomes, però tots pertanyen a un poder judicial únic de l'Estat. El TSJC és tan poder judicial de l'Estat com el TS.

En conseqüència, no hi ha cap argument de naturalesa jurídica que permeti exceptuar la competència del TSJC per exigir la responsabilitat penal per la convocatòria i celebració del referèndum de l'1-O i traslladar-la al TS. El fet que no fer-ho així privi els acusats del dret fonamental a la doble instància reforça encara més la conclusió. No es pot privilegiar una interpretació d'atribució de competència a favor de l'excepció i en contra de la norma, de manera que comporti, a més, la pèrdua d'un dret fonamental.

El TS hauria de ser el més interessat que aquest judici se celebri sense cap ombra de dubte sobre la possible vulneració de drets fonamentals. És el seu propi prestigi com a òrgan jurisdiccional el que està en joc. En aquest cas no és només el seu prestigi, sinó el de l'administració de justícia de l'Estat en conjunt, el que està damunt de la taula.

Encara hi ha temps per rectificar, que, com se sap, és de savis.