Filla d’un terrorista?

¿Era el Caudillo més digne de respecte que el Maréchal? 

La portaveu del PP al Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, en roda de premsa a la cambra baixa. / FERNANDO ALVARADO / EFE
JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Hi ha dues possibilitats, i només dues: o bé la senyora Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos ha mentit insistentment sobre els seus antecedents familiars, o bé és filla d’un terrorista. Expliquem-nos. El pare de la portaveu del PP al Congrés va ser Jesús Illán Álvarez de Toledo y Giraud, dotzè marquès de Casa Fuerte, que –cito de la Wikipedia en espanyol– “según la propia Cayetana combatió con la Resistencia francesa durante la Segunda Guerra Mundial”. Efectivament, en una entrevista concedida a El Mundo el 8 d’agost del 2015, Cayetana afirmava: “Mi padre estuvo en la Resistencia en la Segunda Guerra Mundial. Atravesó el Atlántico con 4.000 soldados americanos y otros pocos franceses [ell era francès] para combatir el totalitarismo nacido del populismo”.

La història és una mica estranya. En primer lloc el dotzè marquès havia nascut a París el maig del 1926 i, per tant, tenia catorze anys justos en el moment de la capitulació francesa, setze anys el 1942 i divuit en els dies de l’alliberament de l’Hexàgon. Un “resistent”, doncs, extremadament precoç. A més, això d’haver travessat l’Atlàntic (des d’on i fins on?) amb milers de militars aliats faria d’ell un joveníssim soldat, no un resistent. En fi, crida l’atenció que la presència, en els rengles de l’estudiadíssima Resistència, d’un quasi adolescent portador d’un títol nobiliari espanyol concedit el 1709 no hagi estat mai remarcada a França, ni objecte de llibres, articles, entrevistes, etcètera.

Però apliquem al cas la presumpció de veracitat. Si el pare de Cayetana Álvarez de Toledo participà en la Resistència francesa d’alguna manera que no fos estrictament espiritual, si va fer-hi alguna cosa (pintades, impressió i/o distribució de papers clandestins, ocultació de fugitius, no dic ja participació en accions armades), aleshores va ser un terrorista. Per a la legalitat vigent a França entre el 1940 i el 1944, tant la de l’Estat Francès de Vichy com la de les autoritat alemanyes d’ocupació, tota activitat resistent era terrorisme i criminalitat. La tretzena marquesa, que és historiadora i va ser francesa –o mig francesa– fins al 2007, coneix sens dubte el famós Affiche Rouge, el cartell editat pels alemanys el febrer del 1944 que mostrava deu resistents ja afusellats amb el text: Des libérateurs? La libération par l’armée du crime! ¿Pensava en això quan, l’altre dia, acusà Pablo Iglesias de pertànyer a “la aristocracia del crimen político”?

Els activistes de les diverses branques ideològiques de la Resistència francesa posaven bombes i executaven tant militars alemanys com col·laboradors francesos, gendarmes pétainistes, membres de la Milice, etcètera. I tots els demòcrates ho han trobat sempre perfectament legítim, àdhuc heroic. I bé, ¿podrien la marquesa Cayetana o algun dels seus corifeus explicar-me quina diferència de principi, quina diferència ètica i política, hi ha entre practicar la lluita armada contra el règim feixista de Pétain i els seus protectors nazis, o fer-ho contra la dictadura franquista que esclafà els drets i les llibertats de tots els espanyols no durant quatre anys, sinó al llarg de quadre dècades? ¿Potser allò de l’ Una, Grande y Libre era millor que allò altre del Travail, Famille, Patrie? ¿Era el Caudillo més digne de respecte que el Maréchal? 

El FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota) sorgí el 1973 i va actuar durant els tres anys d’enduriment repressiu final del franquisme, de Carrero Blanco a Arias Navarro. I, contra allò que diuen els capitostos del PP, no va “matar policies” –així, com si es parlés d’abans-d’ahir–; disparà contra alguns servidors armats d’un règim criminal, membres d’uns col·lectius executors de desenes de milers de morts i de casos de tortura des del 1939. L’última acció letal del grup va tenir lloc el 29 de setembre del 1975, dos dies després que tres dels seus militants fossin afusellats pel franquisme, quasi dos mesos abans de la mort del dèspota i quan la democràcia encara estava molt, molt lluny. 

Dit això, podem opinar el que vulguem sobre la ideologia del FRAP i del seu partit mare, el Partido Comunista de España (marxista-leninista). Personalment, vaig trobar patètiques moltes de les seves consignes ( De todos los revisionismos inmundos, el peor es la teoría de los tres mundos, recitaven després de trencar amb Pequín), abominable l’admiració per Stalin (de qui em van voler subscriure a l’obra completa en castellà...!) i grotesc l’embadaliment amb l’Albània d’Enver Hoxha, que els apadrinava. Però la meva relació d’estudiós amb el grup ja tenia lloc en democràcia, quan la realitat i els vots havien reduït el PCE (m-l) a un grupuscle marginal, tan pintoresc com perfectament inofensiu.

Si el PP no és capaç d’assumir que certes categories (“terrorista”, “assassinat”) aplicades amb caràcter polític sota i pel franquisme no són traslladables a un marc democràtic, que un policia del 1974 no és igual que un del 1992, aleshores més valdria que els de Casado es fusionessin amb Vox; sota el lideratge d’Abascal, per descomptat.