La flor marcida

A Rivera, mitjans i columnistes tradicionalment amics ara no li escatimen els retrets

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Mirat amb perspectiva i desapassionadament, semblava un conte de fades. El xicot de vint-i-sis anys que, atret per la política i influït per un professor de doctorat, la primavera del 2006 s'enrola en un nou projecte de partit i aquell juliol, per un atzar alfabètic –perquè es diu Albert Rivera, i no Eduard o Ferran–, surt del congrés constituent de la flamant formació erigit en president i líder màxim. L'aparent marioneta d'uns pares fundadors que li doblen –alguns, quasi l'hi tripliquen– l'edat, però dels quals s'emancipa ben aviat, després d'haver aconseguit la primera representació parlamentària per un marge d'uns pocs centenars de vots. El tipus ambiciós i intuïtiu que, durant el quadrienni 2006-2010, sura enmig de totes les tempestes internes, sobreviu a la catastròfica coalició europea amb els ultradretans de Libertas i imposa sobre Ciutadans un lideratge hiperpersonalitzat i cesarista. El número u d'un partit que havia nascut estretament monotemàtic (l’antinacionalisme català, concretat en la defensa d’un bilingüisme castellanista) i al qual el nou rumb que la política catalana pren entre el 2010 i el 2012 transforma en muralla defensiva i màquina de guerra contra l'independentisme, cosa que en multiplica els suports electorals.

Però la bona estrella –o la flor al cul– d'Albert Rivera encara no havia assolit el seu zenit. Sol·licitat i auxiliat per un establishment que, davant l'eclosió dels 'indignats' i les esquerdes del sistema del 78, reclamava “una especie de Podemos de derechas”, el líder de Cs resolgué estendre el seu projecte al conjunt de l’Estat. Els taronges es cruspiren UPyD i, amb la simpatia d’una formidable coalició mediàtico-intel·lectual, esdevingueren el 2015-16 el “partit emergent” a Espanya, decisiu per a la formació de majories de govern. Tanmateix, Rivera aspirava a molt més: empès per la crisi catalana, afavorit per la corrupció que consumia al PP i per les convulsions en el si del PSOE, planejà que la fi de la legislatura estatal inaugurada el juny del 2016 marqués la substitució del PP per Ciutadans en l’hegemonia del centredreta i el portés a ell a l’indret amb què somia des de fa cinc anys, la Moncloa.

Per a Albert Rivera, les coses es van començar a tòrcer el juny del 2018, amb la moció de censura contra Rajoy i el seu posterior relleu al capdavant del partit

Les coses es van començar a tòrcer el juny del 2018, amb la moció de censura contra Rajoy i el seu posterior relleu al capdavant del partit: al PP de Pablo Casado ja no seria tan fàcil menjar-se'l com havia succeït amb la UPyD de Rosa Díez. Després, el desembre passat, Vox va irrompre a Andalusia complicant i intoxicant l'espai de la dreta espanyolista amb un pol ultra que ha arrossegat els pretesos liberals de Cs. I, tot i que l'abril d'enguany el resultat dels taronges trepitgés els talons del PP, l'anhelat 'sorpasso' no es produí. Molt pitjor els va anar el 26-M: per contrast amb l'arrelament territorial quasi tel·lúric dels néts de Fraga, el de Ciutadans resulta superficial, artificiós –a base de fitxar trànsfugues– i més mediàtic que altra cosa. En conseqüència, la quota de poder autonòmic i local obtinguda pels de Rivera és magra, quasi ridícula en aquells que, encara abans-d’ahir, pretenien rivalitzar amb el PSOE.

I després s'ha produït el cas Valls. Si tu reclutes un ex primer ministre francès, no pots esperar que et sigui submís i obedient com un Carrizosa, un Girauta o un Villegas qualsevol. Manuel Valls no tan sols té una agenda i una vanitat pròpies, sinó que ha desqualificat Rivera des de dins del seu mateix espai socioideològic, i potser hi aixecarà una marca política rival. La indisciplina, la rebel·lió, sempre són potencialment contagioses -vegin Javier Nart i Toni Roldán-. A sobre, el líder taronja ha escopit sobre algunes de les mans que l'havien alimentat: ¿com es pot entendre, si no, la negativa a assistir a les darreres Jornades de Sitges del Cercle d'Economia?

Aquests dies s'ha parlat molt –i amb raó– de les amonestacions de Macron. Són tant o més significatives les crítiques de mitjans i columnistes tradicionalment amics que ara no li escatimen els retrets (pels festejos furtius amb Vox, per la negativa a facilitar la investidura de Pedro Sánchez...). Però, si calien proves irrefutables que a Albert Rivera àlies 'el nen' se li ha esgotat l’estat de gràcia, se li ha marcit la flor, jo en subratllaria tres: l’homenatge que el 6 de juny van oficiar quasi tots els vells fundadors de Ciutadans a una d’ells, Teresa Giménez Barbat, després passada a UPyD i ara exclosa de la candidatura europea dels taronges per la voluntat de venjança de Rivera; l’article (a 'El Periódico' del 17 de juny) de Joaquim Coll, exvicepresident de Societat Civil Catalana, contra “la política absurda” de Cs; i, sobretot, el text de Francesc de Carreras a 'El País' del 14 de juny en què retreia a Rivera “que ahora nos falles” i el titllava d’“adolescente caprichoso”. Si el constitucionalista que ha estat la seva nimfa Egèria durant tretze anys el critica així, aleshores Rivera és que està més que descol·locat.