El (nou) finançament dels partits polítics

Actualment està en tràmit parlamentari el projecte de llei orgànica de control de l’activitat econòmica dels partits polítics, en virtut de la qual es modifiquen la llei orgànica 8/2007 sobre finançament dels partits i la llei orgànica 6/2002 de partits polítics.

Els pressupostos generals de l’Estat de l’any 2014 van concedir les següents partides per al finançament dels partits polítics: 52.704.140 € per al finançament de l’activitat política, 29.340.000 € per cobrir les despeses electorals i 2.706.200 € per cobrir les despeses de seguretat. En total, un import de finançament públic de 84.750.340 €. Des d’una perspectiva àmplia i general es pot considerar un import molt elevat (que ho és), però al meu entendre el problema no és tant l’import global sinó la manera de distribuir-lo, el control (i eficiència) en la seva despesa i en la transparència.

El finançament dels partits a l’estat espanyol es divideix entre el finançament públic i el privat. El públic està format per dues potes: la primera, per finançar la seva activitat política (llei orgànica 8/2007), formada pels diners que reben els partits en funció dels escons i el nombre de vots; la segona, per finançar la despesa electoral (llei orgànica 5/1985). El primer buit normatiu es dóna respecte de la partida per finançar l’activitat política (52.704.140 €), ja que, d’aquesta, el 70% se la reparteixen els dos grans partits espanyols (PP-PSOE), atès el seu nombre d’escons i vots. Cal recordar que aquesta partida s’ha reduït en un 40% en els darrers dos anys. El segon buit, en aquest cas per finançar l’activitat electoral, és que únicament se subvenciona aquells partits que hagin obtingut representació en els darrers comicis, de manera que si competeixen nous i antics partits, les ajudes no són les mateixes.

Pel que fa al finançament privat, es divideix entre les aportacions dels afiliats (les quotes de militància oscil·len normalment entre els 30 € i els 120 € anuals) i les donacions privades que puguin fer persones físiques i/o jurídiques, amb un límit de 100.000 € per any.

Respecte al projecte de llei, considero que hi ha tres punts que s’haurien de ressaltar per donar a conèixer el seu veritable objectiu: 1) es limita encara més el finançament públic dels partits polítics, ja que no podran rebre subvencions mentre no estiguin al corrent de les seves obligacions tributàries i de la Seguretat Social; 2) no es crea cap pla extraordinari per a la reestructuració financera dels partits polítics, i 3) es limita el finançament privat únicament a les donacions de les persones físiques.

La finalitat del punt 1 és que només perdurin els partits de masses com el PP (850.000 afiliats) i el PSOE (240.000 afiliats), que són els que garanteixen el manteniment de les vetustes institucions de l’Estat i de la seva unitat. L’objectiu del punt 2 és una actitud hipòcrita, perquè cal recordar que els partits expressen el pluralisme polític; ¿es poden rescatar bancs però no el principal instrument de la democràcia? ¿No seria el més políticament correcte? En relació al tercer punt, a Catalunya hi ha empresaris amb vocació de país que fan donacions perquè el procés tiri endavant, i això no interessa als grans partits ni a la capital. On es produeixen més donacions de tot l’Estat, a part de la capital, és a Catalunya, i això resulta que ara es prohibeix.

El lector pot pensar que aquesta mesura és idònia per evitar casos de corrupció, però cal recordar que l’any 2012 ja es va establir que les persones jurídiques que fessin donacions no poguessin tenir cap vincle contractual directe o indirecte amb l’administració pública; però, esclar, el populisme funciona i, si beneficia els grans, millor. A Alemanya no hi ha límits per fer donacions i, alhora, es fa servir la fórmula de rebre subvencions públiques en funció de les donacions obtingudes (una bona forma per incentivar a rebre diners públics); a Portugal els partits tenen subvencions “indirectes” (un conjunt de beneficis com exempcions en el pagament de l’IVA, IBI, etc.); al Regne Unit es permet fer donacions de diners, béns o serveis (per exemple, patrocinar un acte electoral); i no cal parlar del sistema dels EUA, fonamentat en les donacions.

En aquest sentit, cal despenalitzar públicament el finançament privat dels partits i ser realistes. Aquest projecte de llei s’ha d’analitzar amb lupa perquè la seva finalitat ulterior té molt a veure amb el que està passant a Catalunya i, alhora, caldrà que els partits es destapin i comencin a parlar en idioma europeu: que presentin propostes políticament incorrectes però que fan que el sistema democràtic funcioni. No es pot escanyar els partits limitant el finançament públic i, alhora, no establir noves fórmules de finançament privat.