Els Fets del Palau: l’eclosió d’un nou catalanisme

“Els Fets del Palau no haurien estat res si no haguessin estat la porta que va obrir la detenció de Jordi Pujol”. Així s’expressava fa vuit anys a El Món Josep Espar Ticó, que el vespre del 19 de maig del 1960 -fa seixanta anys- va començar a entonar al Palau de la Música Catalana El cant de la senyera en el concert del centenari del poeta Joan Maragall. Davant la prohibició franquista que l’acte es clogués amb l’himne substitutiu d’ Els segadors, un magma de joves de plataformes catalanistes com Cristians Catalans va optar per protestar entonant-lo de tota manera.

De seguida van començar les detencions. La reivindicació va arribar en un moment en què el franquisme provava de fer-se un lífting impossible. L’Operació Catalunya havia dut Franco de visita a Barcelona i a fer distintes promeses com promoure la carta municipal de la ciutat. Tot plegat després que al començar l’any el règim destituís el director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, arran de la campanya en contra per haver dit, al sortir de missa: “ Todos los catalanes son una mierda ”.

Al Palau, el règim va constatar que el maquillatge no resoldria els problemes de fons, que eren molts i de naturalesa diversa, i va respondre com l’aparell repressor que era. Tres dies de detencions i tortures després, la Brigada Político-Social va arribar a l’autor dels pamflets contra Galinsoga i Franco i un dels cervells de la protesta. Jordi Pujol, de 29 anys, no havia anat al Palau per no fer-se notar, però tampoc no va amagar-se. Detingut de matinada, va ser torturat i, tres setmanes després, sotmès a un consell de guerra.

Va declinar una rebaixa de presó, amb un càlcul polític amb el suport de la seva esposa, Marta Ferrusola, com palesa el documental que li va dedicar Enric Canals (2013), i va ser condemnat a set anys de presó, dels quals en va complir gairebé tres. L’inici del seu parlament davant del tribunal va esdevenir emblemàtic. “Formo part d’una generació que puja. D’una joventut que va creixent lentament...” La seva generació, al marge d’adscripcions polítiques, de seguida va sentir-s’hi representada. I és que aquesta va ser la veritable clau de volta dels fets.

La repressió posterior va generar estupor dins i fora del país, perquè es va dirigir contra joves d’extracció burgesa i catòlica. Però, sobretot, i això és el que Pujol va saber captar amb el seu discurs, la reivindicació va constatar l’eclosió d’una nova generació d’antifranquistes després del Pla d’Estabilització de 1959, que suposava un trencament amb la que havia viscut l’etapa republicana.

Pujol va aprofitar l’oportunitat per projectar-se. A mil quilòmetres, Josep Tarradellas, que va recopilar documentació dels fets, de seguida se’n va adonar. El president de la Generalitat a l’exili, com recull Josep M. Bricall a Memòria d’un silenci (2003), “afirmava reiteradament que era l’únic nacionalista català que havia anat a la presó en defensa de les seves idees”. No era cert, però aquell ritu de pas que des d’inicis de segle segellava l’autenticitat dels catalanistes eren paraules importants. Exiliar-se era una opció, però la credencial d’una temporada entre reixes no es podia rebatre. La campanya Pujol-Catalunya que va seguir va fer la resta.