A Davos preocupen les desigualtats?

Les desigualtats d’oportunitats s’han d’atacar a través de la redistribució de la renda, però també augmentant les oportunitats personals

Amb el títol no em refereixo, esclar, a les desigualtats que hi ha entre els cims de les seves muntanyes i l’alçada mitjana sobre el nivell del mar del planeta. Ni tampoc a les desigualtats entre els nivells de la renda per càpita dels assistents al Fòrum i el nivell mitjà del conjunt de la humanitat. Del que vull parlar és de la insistència, per a alguns sorprenent, amb què ha estat present en les reunions dels darrers anys la preocupació per l’augment de les desigualtats mundials, tant entre països com internes de cada país. Voldria desfer aquesta sorpresa. Permeteu-me una descripció simplificada i uns comentaris.

L’època industrial va crear molta riquesa, però en restar localitzada en una part del món, les desigualtats entre països van anar creixent de manera important al llarg de dos segles, encara que no hi hagi registres exactes de tipus estadístic. Les desigualtats internes en els països desenvolupats també eren grans, però es van anar reduint, sobretot a Europa, des de mitjans del segle passat, fruit del progrés tecnològic, els augments de productivitat i l’estat de benestar. Però aquesta reducció no va tenir gaire repercussió en les desigualtats internes dels altres països, que van continuar sent grans. En els darrers 25 anys, la globalització ha propiciat el desenvolupament de nous països (especialment la Xina, l’Índia, i alguns altres d’asiàtics o sud-americans) i ha permès reduir les desigualtats a nivell mundial. Ara estem en una situació en què segueixen sent molt grans les desigualtats entre països però no creixen gaire; i en canvi creixen les desigualtats dins de molts països, tant els emergents com els desenvolupats. En els primers, per l’aparició d’unes elits molt riques, i en els segons per l’apropiació asimètrica dels beneficis de la globalització per part d’una petita part de la població.

He escoltat comentaris d’estranyesa sobre el fet que, en un tipus de reunió com les de Davos, que s’enfoquen sobretot cap al creixement econòmic, les desigualtats fossin un tema recurrent. Faig unes reflexions que potser ajudaran a entendre-ho.

Ser pobre, però estar convençut que deixar de ser-ho només depèn de tu, és menys depriment que veure que no hi pots fer res

Hi ha un primer aspecte purament econòmic. Sembla que van quedant prou arraconades les tesis econòmiques que deien que les desigualtats de rendes podien ser un factor favorable al creixement i la competitivitat, ja que permetien l’acumulació de riquesa i la inversió en capital fix, estimulaven l’esforç, i mantenien baixos els costos laborals. En contra d’aquesta idea, en la segona meitat del segle XX, sobretot a Europa, s’ha constatat empíricament que la disminució de la desigualtat no afecta negativament al creixement, sinó que l’afavoreix, ja que millora molt el capital humà, que cada cop és més important, i ajuda a mantenir el consum privat, en els casos de recessió. El progrés econòmic i el progrés social no es contradiuen, sinó que es realimenten. Cal, doncs, deixar d’insistir en antigues tesis i posar-se a buscar mecanismes i pactes que afavoreixin aquest cercle virtuós que pot portar al veritable desenvolupament. Ja n’hi ha prou de mirar cap a una altra banda.

El segon aspecte és diferent, de caràcter més polític, o si voleu, moral. Sigui per un sentiment de justícia i de solidaritat que segurament deu existir en bastants casos, sigui per la por als perills que comporta la insatisfacció i la indignació social, és clar que gairebé tothom pensa que cal evitar les grans desigualtats. Per tant, els qui tenen riquesa i poder han de posar aquest tema en la seva agenda per una barreja de responsabilitat social, d’egoisme i de por.

En aquest aspecte polític, cal tenir clar que sovint són tant o més importants les tendències i les expectatives que les realitats experimentades en un moment donat. Dit d’una altra manera: que les desigualtats siguin grans és greu, però encara és pitjor que creixin. Ser pobre, però estar convençut que deixar de ser-ho només depèn de tu perquè tens les eines suficients per aconseguir-ho, és menys depriment que veure que no pots fer res per evitar estar abocat a una situació cada cop pitjor. Aquesta és una de les realitats sovint observades ara al nostre voltant, en molts llocs d’Europa, i aquest sentiment explica moltes de les coses que estan passant arreu. Cal entendre el missatge.

Des d’aquest punt de vista, és clar que les desigualtats de renda no són només dolentes en si mateixes, sinó que generen grans desigualtats d’oportunitats que signifiquen i perpetuen futures desigualtats de renda. Les desigualtats d’oportunitats s’han d’atacar a través de la redistribució de la renda, però també, potser tant o més, a través de mesures directes que augmentin les oportunitats personals: formació, salut, innovació, no discriminació, igualtat de drets, acompanyament laboral...

No és estrany que se’n parli a Davos. És bo. El que no sé és si això pot portar a actuacions reals que millorin les polítiques, o tot pot quedar en una tertúlia distreta a la vora de la neu...

Etiquetes