Núvols especialment foscos

Voler posar la independència com un objectiu en si mateix dificulta la transversalitat

Feia uns dies que els meteoròlegs ens avisaven de fortes i perilloses tempestes durant el cap de setmana passat. Alguns punts del país malauradament les van patir; però la veritat és que, al Baix Maresme, on jo era aquests dos dies, tot va acabar amb alguns núvols i algunes gotes d’aigua, beneficioses per a les plantes i per reduir la calor. Per contra, del que no ens hem salvat ni aquí ni arreu és de l’arribada d’alguns preocupants núvols negres en l’àmbit polític, fruit dels resultats de dos congressos: el del PP i el del PDECat. Analitzo, de manera molt sintètica, algun aspecte d’uns i d’altres.

1. Més cap a la dreta. Les declaracions recents del nou president electe del PP fan pensar que es posaran sobre la taula dues propostes que vull destacar per la seva perillositat. Una de política: la defensa molt més aferrissada que fins ara de la “unidad de España”; i una altra de caràcter econòmic: la “bajada general de impuestos” com a remei de tots els nostres mals.

Respecte de la primera, sembla que es proposa anar més enllà en la errònia i incomprensible política de Rajoy en relació al problema català, no només donant suport a l’immobilisme i la judicialització sinó proposant mesures com la il·legalitzacio del pensament polític independentista i la modificació constitucional per tal d’impedir el dret d’expressió d’un poble dins de l’Estat. Jo no defenso el pensament independentista com la millor solució, però el respecto i el considero plenament legítim. Tampoc amago que tinc dubtes sobre si el referèndum és la millor manera de mesurar la voluntat d’un poble davant una realitat tan complexa com una secessió, però no admeto que es vulgui prohibir aquest dret. Em fa por que el pols que viurem ara entre els dos partits espanyols de dretes pugui anar portant Espanya a escenaris antidemocràtics com els que estem veient a Polònia, a Hongria o en algun altre país de l'est de la UE.

Em fa por que el pols que viurem ara entre els dos partits espanyols de dretes pugui anar portant Espanya cap a escenaris antidemocràtics



En relació als impostos, en els últims anys s’ha vist com les desigualtats i l’exclusió han augmentat molt aquí, en períodes de crisi però també en períodes de creixement. Aquesta particularitat espanyola i catalana es deu a una inadequada regulació del tema laboral, però sobretot a la insuficiència, ineficàcia i regressivitat del sistema fiscal. La recaptació en relació al PIB està gairebé deu punts per sota dels països de la UE. La capacitat redistributiva, el nivell de consum del conjunt de la població i la qualitat dels serveis públics se n'està ressentint molt. Penso que propostes demagògiques sobre reducció d’impostos, i especialment d’alguns impostos, poden fer molt mal a l’economia i a la tranquil·litat social.

2. Més cap a l’enfrontament. El que va passar a la reunió del PDECat, igual que el que va passar fa uns dies a la suspesa sessió del Parlament de Catalunya, és menys clar o més difícil d’entendre. Però tant el canvi de persones com les declaracions escoltades o les freqüents trucades entre Barcelona i Berlín fan témer que els espais de diàleg i negociació que semblaven obrir-se, tant a dins del Parlament com entre els actuals governs català i espanyol, en poden quedar afectats negativament. També comento dos aspectes: la unitat i l’estratègia.

Mirant a casa, crec que les discrepàncies permanents entre “moviments unitaris” o “independentisme plural”, al marge de les raons, explícites o amagades, que les justifiquin, s’intensificaran. Penso que voler posar la independència com un objectiu en si mateix, i no com una eina per millorar el benestar de la gent, dificulta la comprensió i la transversalitat. No m’estranyaria que el canvi en el PDECat pugui tornar a deixar exclosos grups ideològics que, sense donar suport a la independència, estan disposats a fer costat al Govern en el seu intent d’aconseguir millores importants en la relació amb l’Estat.

Finalment, si el canvi de lideratge té com a causa la reticència a continuar l’incipient procés de diàleg amb el govern Sánchez, argumentant que les converses estan sent massa toves per part catalana i que cal una estratègia d’enfrontament, això donarà raó a les posicions contra el diàleg, que no són poques a l’altra banda. Sempre he pensat que en el cas d’una topada frontal amb l’Estat, Catalunya té les de perdre, precisament perquè aquell té les eines d’un estat i perquè no tenim els aliats exteriors que ens caldrien. El que va passar a finals de l’any passat m’ha reforçat encara més aquest convenciment. No intentar aprofitar la difícil i insegura oportunitat que hi ha ara a Madrid és condemnar-se novament al bloqueig i, com s’ha vist, del bloqueig en sortim pitjor que com n’entrem.

L’evolució previsible de la política mundial i europea pot fer molt en la progressiva clarificació del repartiment de “sobiranies”. No tinc espai per als detalls, però sé que les presses poden fer més mal que bé.

No estranyarà, doncs, que esperi i desitgi que els quatre núvols polítics del cap de setmana evolucionin com al Maresme i no acabin en tempestes que facin mal als sembrats. I que puguem, d’una vegada, amb mesures de govern, anar millorant el benestar dels ciutadans.