Donald versus Jong-un

“Fins que algú pugui resoldre la part de l’equació que eviti que deu milions de persones morin a Seül en els 30 minuts inicials del conflicte... no hi haurà solució militar, ens tenen agafats...” Són paraules de Steve Bannon, excap d’estratègia de la Casa Blanca amb el president Donald Trump. Bannon no és precisament un pacifista negociador.

Els EUA mai han parat atenció a Corea fins que ha sigut massa tard. El 1905 van autoritzar la invasió del Japó. Als 50, en plena Guerra Freda, no la van incloure en el perímetre occidental i, en la guerra del 1950-53, una reacció a la invasió de la Xina i del nord contra el sud va conduir a partir el país.

Ser una potència nuclear és per a Corea del Nord la garantia de la continuïtat del seu règim. Les invasions de l’Afganistan, l’Iraq i Líbia, i la denúncia per part dels EUA del tractat amb l’Iran per la no-proliferació d’armes nuclears, són exemples de fins a quin punt Washington pot ser percebut com un perill. Als ulls de Corea del Nord, només el poder nuclear els blinda.

No hi ha relacions diplomàtiques entre adversaris que es desconeixen. Aquesta circumstància incrementa la dificultat de la relació i el perill de conseqüències inesperades. El desconeixement és sempre un factor de risc.

Les amenaces mútues entre Corea del Nord -“convertir Corea del Sud en un mar de foc” (1998)- i els EUA -destruir Corea del Nord en una “reacció de fúria i foc com el món no ha vist mai” (2017)- no han resultat creïbles per a l’adversari a qui anaven dirigides. Quan li van preguntar al president Trump, en una entrevista al New York Times, per aquestes afirmacions, va respondre: “Dic això i després els interpel·lats poden ser els meus millors amics, n’hi podria donar vint exemples...”

Els EUA van acusar Corea del Nord de la proliferació d’armes nuclears, però no van reaccionar quan Pyongyang va vendre un reactor nuclear a Síria el 2007. Una mostra més de la manca de consistència de la relació entre els dos països.

Que un règim dictatorial i repressor faci afirmacions que no pot sostenir és previsible. Que les facin els EUA amb similar manca de contenció els posa al mateix nivell. No hi ha situació millor per a Corea del Nord. Els EUA els han atorgat l’estatus de potència nuclear, amb la qual cosa part dels objectius del seu programa nuclear ja s’han aconseguit.

Hi ha 230.000 ciutadans americans a Corea de Sud i 90.000 al Japó. No és creïble un atac nuclear dels EUA a Corea fins que aquesta població hagi sigut evacuada. Això implicaria mesos, la pèrdua del factor sorpresa i que els EUA fossin abandonats pels seus aliats. Les amenaces del president Trump resulten patètiques.

Sembla segur que Corea té un arsenal de bombes de fissió en dipòsits subterranis de difícil localització i destrucció. És incert si disposen de míssils balístics que puguin fer arribar a territori dels EUA, probablement no en tenen; però probablement sí que en tenen que arriben a Corea del Sud i el Japó.

Per als EUA, la dificultat de la negociació està en el fet que no es pot basar en la contenció de l’arsenal coreà, sinó que ha de forçar Pyongyang a desarmar-se i abandonar els seus programes de desenvolupament nuclear i a destruir els mitjans industrials per produir i enriquir material radioactiu, centrifugadores, etc. Impedir fer-ne més no és el mateix que obligar a renunciar al que ja es té.

Per ser efectiu, un acord com aquest demana verificació, i ¿qui la pot proporcionar en un país amb fronteres terrestres amb la Xina i amb un litoral extens? Corea no acceptaria el registre del comerç marítim.

Fins ara, les sancions a Corea s’han demostrat inefectives: els programes de desenvolupament nuclear han continuat. Una de les raons és que aquestes han estat sempre reactives. Corea sempre podia avaluar-ne l’impacte abans de la seva aplicació, és a dir, respondre a la pregunta: ¿el dany de les sancions en qüestió és tolerable? I, per tant, podia actuar en conseqüència.

El dilema americà per la negociació pot ser qualificat de “tecnològic i temporal”, és a dir, està a saber en quin temps arribarà Corea a completar un desenvolupament nuclear i missilístic que faci l’amenaça insuperable i, per tant, la negociació inútil. Les garanties dels EUA a Corea no seran mai comparables a la pèrdua de seguretat que suposi per al règim l’abandonament dels programes militars. El temps corre en contra dels EUA.

No és clar si la cimera de Singapur arriba perquè el règim coreà està ofegat econòmicament per les sancions o perquè busca la imatge internacional d’una trobada amb la primera potència mundial i el seu president.

Si la negociació té les limitacions expressades, ¿és la contenció una alternativa? El 2010 Corea del Nord va enfonsar un vaixell de la marina de guerra de Corea del Sud, però en cas que això succeeixi de nou, ¿quina pot ser la mesura de contenció per evitar que es repeteixi? La resposta convencional i proporcionada tindrà efectes limitats perquè per a Corea del Nord l’efecte propagandístic és proporcional al dany infligit a l’enemic, mai al dany sofert, que en un país on la llibertat d’expressió és nul·la es pot explicar de moltes maneres i, si fos necessari, es pot ocultar. Per a Corea del Nord la imatge internacional és poc important, l’efecte en la seva població és escàs perquè els mitjans estan controlats. La resta els és indiferent.

L’alternativa de la guerra no és tal. Encara que una hipotètica campanya bèl·lica tingués èxit, ¿qui pot assegurar que el perill seria conjurat? I, cosa que és més probable, ni la Xina ni Rússia la permetrien. Corea representa per a ells un dic de contenció de la influència dels EUA a l’Àsia.

Només la negociació pot resoldre el conflicte, però això exigeix verificació internacional i probablement la contribució activa de Rússia i la Xina. ¿Podrien ser ells els garants dels compromisos de neutralitat dels EUA si les condicions de desnuclearització de Corea del Nord es complissin? És exactament el contrari del que suposa el plantejament fet per l’administració Trump de cara a la cimera de Singapur.

Si, com és probable, els resultats són minsos, per a Corea l’important no és el contingut de la negociació, sinó la seva imatge. Els EUA hauran d’acceptar el fet encara que no el reconeguin. És el que vol Corea del Nord.