Gastar i gastar

Ara ja coneixem l’impacte de la reducció d’ingressos com a conseqüència de la crisi del covid-19, l’aturada de l’economia i l’increment de despesa que generen el cost sanitari i l’atur. Actualment l’Estat paga a 5 milions d’aturats, entre ERTOs i autònoms, amb un cost anual aproximat de 70.000 M€.

El 2020 es produirà un dèficit del 10% del PIB, és a dir, 140.000 M€. Aquest dèficit es reduirà el 2021 i 2022 entre un 7% i un 4%. És a dir, el dèficit que generarem fins arribar a una situació “normal” d’equilibri pressupostari, cap al 2023 o 2024, serà d’uns 200.000 M€ més.

Espanya té un deute amb el BCE de 450.000 M€ i per tant és previsible que el deute financer arribi als 600.000 M€. Un total del 130% del PIB, quan el 2019 vam acabar l’any amb un deute del 96% del PIB...

Els ajuts finalistes que amb certesa rebrem de la UE a partir del juny seran d’aproximadament 25.000M€ per a sanitat i de 30.000 M€ per a prestacions d’atur. No n’hi ha prou. És un 20% del que necessitem.

A Europa no som els únics: Itàlia i França estan en situacions similars. Hi ha, però, dues dades econòmiques favorables. El tipus d’interès és baix, inferior a l’1%, i la inflació també, al voltant de l’1%.

Es repeteix una situació que a Europa ja ha tingut lloc. A partir del 1919, després de la guerra, els deutes dels vencedors -França, el Regne Unit, Rússia i Itàlia- i els dels perdedors -el Reich alemany i l’Imperi d’Àustria-Hongria-, més les reparacions que es demanaven a aquests últims, sumaven quantitats impossibles de pagar. I es va trobar la manera d’establir uns terminis de pagament laxos i interessos moderats.

Amb un origen similar, Espanya va entrar en suspensió de pagaments 13 vegades els segles XVI i XVII. Al segle XIX se’n va sortir expropiant els béns de l’Església i venent-los a través de la desamortització.

Al venciment, el deute es va refinançar sempre en condicions més oneroses per al deutor. L’aportació de les colònies era llavors d’un 25% del PIB i per tant la liquiditat estava assegurada. Calia només redirigir l’ingrés anual de les Índies a pagar el deute. Ho diu ja Francisco de Quevedo... el 1630: “ Nace en las indias honrado, / donde el mundo le acompaña, / viene a morir en España, / y es en Génova enterrado. / [...] Poderoso caballero es don Dinero ”.

A Espanya no hi ha hagut mai mesura ni proporció entre els costos i els objectius dels projectes que s’emprenen. És una constant històrica.

Al si del govern central hi ha una discussió. El ministeri d’Economia seria partidari de distribuir amb urgència diners a empreses en dificultat per evitar que, amb l’aturada de l’economia, es destrueixi una part del teixit empresarial. El ministeri d’Hisenda considera que si gastem hem de saber com ho finançarem.

Una operació de deute a llarg termini -diferent de la que ha formulat la Comissió Europea- seria viable per a Espanya i per a la UE. Consistiria en subhastar el deute dels estats en dificultats a un termini de 30/50 anys amb un interès del 2% sobre la inflació garantit per l’aval de l’estat. Si la inflació és de l’1%, el cost per al deutor seria del 3%: el 2% per remunerar el prestatari i l’1% per remunerar el capital, compensant la pèrdua de valor causat per la inflació. En les circumstàncies actuals del mercat de capitals, l’operació és viable.

Si Espanya tingués un deute a 50 anys de 600.000 M€, el cost anual de l’interès seria de 18.000 M€. Els pressupostos generals de l’Estat són de 368.000 M€, i el servei del deute, d’uns 31.000 M€. Es pot considerar que el 50% d’aquesta despesa desapareixeria si s’incorporessin al deute a llarg termini els 600.000 M€ esmentats. Per tant, el servei del deute passaria a ser de l’ordre de 15.500 M€, més els 18.000 M€ de cost del deute a llarg termini, és dir, a l’entorn de 33.500 M€, similar a l’actual de 31.000 M€.

La proposta que formulo aquí no depèn més que del tenidor del deute, Espanya, i del mercat de capitals que vulgui comprar-la. No es perjudica ningú i es resol un problema dintre de la UE i l’euro. De moment Espanya obté del BCE un finançament barat, inferior a l’1% d’interès, i per tant no s’han de buscar alternatives. Però si aquesta opció desapareix -tinguem en compte la significativa sentència del Tribunal Constitucional alemany de Karlsruhe contra el BCE-, l’alternativa podria ser aquesta. La conseqüència és que ara podem gastar els diners que necessitem amb urgència perquè tenim marge d’endeutament.

Si en algun moment fos impossible finançar el deute, Espanya no tindria altra opció que demanar el rescat de la Comissió Europea. Una política d’enfrontament d’Espanya contra la UE no és viable ni creïble per la manca de coherència i compromís en la nostra política econòmica dels darrers anys.

Millor demanar el rescat que veure com s’imposa des de la CE... perquè es podria, amb limitacions, negociar. Segur que hi hauria moltes opinions, sorolloses i catastrofistes, que advocarien pel “ nos vamos, ahí se quedan ”. Seria un disbarat encara que com a reacció visceral resultés agradable a alguns.

Un rescat sempre tindria conseqüències negatives per a les partides dels pressupostos de l’Estat que són més grans i modificables per decret, és a dir, les pensions (144.000 M€), l’atur (17.000 M€) i els sous de funcionaris (22.000 M€). La Comissió Europea obligaria a reduir aquestes despeses perquè és on hi ha marge per fer-ho per decret, és a dir, immediatament. I si s’hi apliquessin reduccions significatives, seria força probable que ens veiéssim abocats a una situació de conflictivitat social greu. El país està, ja ara, políticament i ideològicament dividit.

És per això que aquesta proposta té valor: evita el rescat.