La disfunció del covid

El món va cap a la manca de col·laboració global i la pandèmia n’ha demostrat les conseqüències. Fa un segle, quan la “grip espanyola” va fer 50 milions de morts, els estats la van combatre unilateralment, perquè no hi havia alternativa; avui han abandonat les institucions multilaterals i ho han tornat a fer. S’ha abandonat l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’ONU, el G-7, el G-20, s’han tancat fronteres, s’ha mirat endins a la recerca de solucions nacionals, no s’ha compartit informació, s’ha ocultat, s’ha mentit, i al fracàs s’hi afegeix la culpabilització d’unes institucions abandonades, infrafinançades, que ara es consideren inútils... el súmmum de l’absurd.

La col·laboració internacional activa en salut va començar el 1948 amb la creació de l’OMS -el 1907 havia començat la científica, amb l’Office International d’Hygiène Publique-. L’agència va controlar la SARS el 2003, l’Ebola el 2014, el Zika el 2016. Es van crear les International Health Regulations, IHR, que van donar-li l’autoritat de declarar emergències sanitàries mundials i van obligar els estats a reforçar les respostes a les pandèmies. Però els objectius de l’OMS van ser excessivament ambiciosos pels recursos i les capacitats que se li van assignar.

La pandèmia va començar a la Xina, on el govern en va ocultar l’origen i no va compartir informació sobre el contagi i l’expansió. La resposta de moltes nacions va ser aïllar-se, imposar restriccions als viatges. Els EUA van prohibir els viatgers de la Xina al gener i de la UE a l’abril. França i Alemanya van imposar restriccions a l’exportació de material de protecció. El G-7 no va poder consensuar ni el nom del virus -“coronavirus de Wuhan”-, la Xina no l’acceptava. A l’abril, el G-20 no va acceptar eliminar el servei del deute dels estats més pobres que demanava el Fons Monetari Internacional. El Consell de Seguretat de l’ONU, presidit per la Xina, va refusar ocupar-se de la pandèmia perquè “quedava fora de les seves competències”. Era fals, el 2014 va votar una resolució en relació a l’Ebola a l’Àfrica. Al març l’ONU va votar un fons de 2.000 milions de dòlars per ajudar la població més pobra i els 70 milions de refugiats que hi ha al món. La quantitat és ridícula per a l’objectiu declarat.

Stewart Patrick, en un article al Foreign Affairs, descriu en detall els passos que han conduït al desastre en el tractament del covid. I els errors són de llibre.

Els EUA i la Xina han respost a la crisi en clau nacionalista. En el cas dels EUA, com si es tractés d’un atac a la seva sobirania, i en el de la Xina, ocultant la informació que tenia fins a extrems delictius. No han volgut col·laborar al G-20 o a l’ONU per no fer paleses les seves carències. El fet que la pandèmia s’hagi desplegat de manera diferent a diferents regions no ha ajudat a coordinar les accions dels diferents estats i cadascun ha aplicat mesures pròpies i individualitzades. A l’abril el secretari de l’OMS, Tedros Adhanom, va reclamar informació pública de la pandèmia, que arribava de manera parcial i fragmentada.

El problema té l’origen en la poca voluntat dels estats de seguir les IHR de l’OMS i en la poca -insuficient- força de l’OMS per imposar el seu compliment. De fet, encara al març els EUA van intentar limitar per al seu exclusiu ús una nova vacuna desenvolupada a Alemanya.

Eines legals com el Protocol de Nagoya del 2010, que garanteix la sobirania dels estats sobre les seves reserves biològiques, han incrementat el retard a l’hora de compartir informació. Ha estat un inconvenient més per a la col·laboració sincera, oberta i directa entre els estats.

L’amenaça directa de parcialitat que la Xina va fer a l’OMS, i la confirmada dels EUA en forma de retirada de fons, han afeblit la institució. Tedros ha arribat a dir: “Deixeu-me ser clar, la declaració de pandèmia no és una votació contra la confiança en la Xina. De fet, ara la Xina practica una nova manera de compartir informació”. És una falsedat manifestada des de la por. En el cas de l’acusació dels EUA a l’OMS, la qüestió és idèntica: la manca de resposta de l’OMS ha creat confusió i caos... i no ha evitat que els EUA anunciessin emfàticament que tallarien la seva aportació anual.

El món necessita una OMS potent i independent per evitar les pandèmies que puguin venir en el futur. Per molta tecnologia que es tingui, la possibilitat de compartir informació és l’eina més potent per combatre la malaltia i, de fet, les carències a l’hora de compartir coneixement han estat a l’origen de l’expansió d’una pandèmia que ningú sap com i quan acabarà ni quines conseqüències deixarà.

El multilateralisme no és una capacitat que funciona autònomament, són els estats els que l’alimenten i fan possible que produeixi resultats positius quan cal. El món, però, camina en direcció contrària, i la primera conseqüència d’aquest error s’ha posat de manifest amb la pandèmia del covid-19. I malgrat el dany, ningú no ho corregeix. La raó cal buscar-la en la ideologia, que és errònia, però que, sent-ho, no es canvia per la praxi, encara que aquesta última en demostri l’error.