La utilitat de l’utilitarisme

L’estiu del 1884, enmig de l’oceà, una tempesta enfonsa el vaixell Mignonette. El capità, el primer oficial, un mariner i un grumet de 17 anys queden a la deriva en un bot salvavides. Passen els dies i el dejuni els acosta a la mort per inanició. El capità proposa rifar quin dels quatre ha de morir per salvar els altres tres. El mariner s’hi oposa. La fam s’accentua i la debilitat del grumet, que ha begut aigua de mar, s’agreuja. El capità demana al mariner que miri cap a una altra banda i secciona la jugular del grumet que, ja gairebé inconscient, mor dessagnat sense patiment. Els tres supervivents es mengen el cos del grumet. Pocs dies després un vaixell els veu i els salva; arribats a port, són jutjats. El mariner és el testimoni i el capità i el primer oficial els acusats. El capità al·lega que la mort del grumet era inevitable i que l’assassinat d’una persona ha permès salvar-ne tres. És la filosofia utilitarista: és lícit fer tot allò que, computats els beneficis i greuges, comporta beneficis superiors als greuges. Michael Sandel, que relata la història, hi oposa dos arguments. Primer, hi ha el perill que l’assassinat esdevingui acceptable en certes situacions i augmenta el risc que la gent apliqui la justícia pel seu compte. Segon, els principis morals estan més enllà i per sobre del balanç del cost i el benefici.

Va ser l’anglès Jeremy Bentham (1748-1832) qui va parlar per primera vegada de l’utilitarisme com a pauta de comportament social. L’home vol ser feliç i la seva conducta s’ha d’ajustar a fer màxima aquesta felicitat. Totes les discussions morals són conseqüència de l’existència de diferents percepcions de què és realment la felicitat i de què és el que la maximitza per a la majoria de les persones. Segons ell, la moral és el resultat del judici de quins són els fets i les circumstàncies que fan l’home més feliç. Bentham està lluny del deure moral de què parlava Kant...

L’utilitarisme té un punt feble. Si es volen comparar els beneficis i els perjudicis de qualsevol decisió, s’ha de reduir tot a una única escala amb un únic patró. ¿Quant val la vida humana? Vegem-ne un cas. Philip Morris va fer un estudi a la República Txeca, on encara hi ha molts fumadors, per calcular el cost del tabaquisme. El govern volia apujar l’impost del tabac; davant d’això, la tabaquera volia demostrar que els ingressos de l’estat pel consum de tabac eren superiors a les despeses. Entre els beneficis va comptar els impostos i les taxes que generaven el consum de tabac i també la reducció de la durada de la vida humana. Segons l’estudi, els fumadors tenen una despesa sanitària superior als no fumadors però, com que moren més joves, comporten un estalvi per a la Seguretat Social superior a l’assistència sanitària que han requerit en vida com a persones més propenses a patir determinades malalties pulmonars. L’estudi deia que cada fumador li suposava globalment al govern txec un estalvi de 1.288 dòlars. Però va produir l’efecte contrari al buscat. I va ser retirat. La conclusió era absurda i moralment discutible. Un límit que el seu enfocament utilitarista no hauria d’haver ultrapassat.

Va ser Stuart Mill (1806-1873) qui va reformular l’utilitarisme a partir de la llibertat individual que, segons ell, és el bé suprem de l’home i no ha de tenir més límit que el dany que pot fer a un tercer. Defensa Mill que el balanç de perjudici i benefici no es pot fer cas a cas, sinó que s’ha de fer de manera global, i això, a través d’un debat viu que aporta vigor a la societat, és el que condueix de manera indirecta a l’acceptació de la moral. Si es lliga la llibertat individual a la conveniència, aquella es redueix a una contingència condicionada per l’interès, és a dir, perd el valor de principi general, universal i intemporal. Per a Mill, la conformitat és l’enemiga de l’autèntica manera de viure.

És cert també que hi ha fets que produeixen una felicitat “superior” i d’altres “inferior”. Aconseguir bons resultats en un examen després d’un període esforçat d’aprenentatge o menjar-se una bossa plena de caramels són satisfaccions no comparables. Les satisfaccions més immediates són sovint aquelles que poden qualificar-se d’inferiors.

Tot això acosta l’utilitarisme a la transcendència derivada de la racionalitat i, per tant, al principi socràtic que només fer el bé porta l’home a la felicitat...

Avui, al món occidental, on les necessitats bàsiques estan cobertes, on hi ha un cert nivell de llibertat i els drets de les persones són raonablement respectats, s’imposa l’utilitarisme per sobre de qualsevol altra filosofia del comportament. Ara bé, aquest principi només pot ser efectivament útil si es consolida sota uns principis morals ferms i socialment arrelats. Ens ho demostra el cas de Philip Morris, i molts d’altres que es donen en les esferes polítiques estatal i internacional. Als Estats Units, per exemple, la reaparició dels aranzels és una política utilitària que suposa, al capdavall, un problema d’ineficiència per al món i per als mateixos treballadors nord-americans als qual vol beneficiar.

Hi ha una dimensió en l’home que els utilitaristes van oblidar. Només els principis generals i no els beneficis particulars poden portar a la plenitud de l’home i, per tant, a la seva felicitat integral.