Kerry torna a casa

El secretari d’Estat nord-americà, John Kerry, ha hissat la bandera de les franges i estels a l’emblemàtic edifici de l’ambaixada dels Estats Units a l’Havana. L’exsenador i antic candidat presidencial ha abreujat la seva convalescència per l’accident de bicicleta sofert a Suïssa, en el qual es va fracturar el fèmur. No ha anat a un lloc estrany: en realitat, torna a casa. Més que Mèxic (al qual els Estats Units van arrabassar la meitat del seu territori) i Puerto Rico (la propina del 1898, juntament amb les Filipines), Cuba és la terra llatinoamericana més naturalment ianqui. La millor prova per confirmar aquesta tesi és la facilitat amb què qualsevol nouvingut de Cuba s’adapta a l’ambient de Miami. Kerry es deu haver mirat de reüll el capitoli de l’Havana, una còpia del de Washington.

Cal preguntar-se per què s’ha trigat tant a normalitzar el que hauria d’haver sigut una relació estretíssima entre l’imperi i una modesta illa a un parell de centenars de quilòmetres de Cayo Hueso. “Més es va perdre a Cuba”, han exclamat diverses generacions d’espanyols per relativitzar una desgràcia familiar. Què van perdre els Estats Units a Cuba per haver mantingut aquest llarg embargament, l’objectiu del qual al final s’ha reconegut com un fracàs?

Més enllà d’unes quantes propietats valuoses (moltes de les quals eren en realitat d’espanyols o dels seus descendents), Washington va perdre-hi la prepotència de la seva superioritat hegemònica després de la Segona Guerra Mundial. La conversió de Cuba en un estat marxista leninista aliat amb la Unió Soviètica (l’enemic número 1 dels EUA), la destrucció del sistema capitalista i l’exili d’una part destacada de la seva societat van ser una bufetada immensa que cap president nord-americà estaria disposat a perdonar, i encara menys passar a la història per haver claudicat davant Fidel Castro. Això explica la inèrcia a l’hora de mantenir l’embargament, que amb el temps s’ha anat minimitzant en el terreny econòmic.

Però l’explicació també inclou el paper inigualable de Castro, amo i senyor de la situació; el seu lideratge serà recordat al llarg de la història i es compararà amb el de Bolívar. Castro va saber captar extremadament bé la importància dels Estats Units en l’evolució històrica de l’Amèrica Llatina i la seva identitat. A diferència d’altres dirigents, el líder cubà va entendre que els EUA eren una part intrínseca de la personalitat llatinoamericana, i de Cuba especialment. Eren el que l’Amèrica Llatina voldria haver sigut i no va poder ser. Per aquest motiu es va entestar a convertir aquest país en l’enemic (un objectiu al qual va contribuir la lamentable política de Washington), però també va mantenir la idea que, en realitat, els cubans no odiaven els EUA sinó només els ocupants de la Casa Blanca i les seves agències de seguretat.

Cuba es va convertir en una nació de manera defectuosa, després d’aconseguir una independència hipotecada per l’Esmena Platt (un altre error de Washington), i, sorprenentment, va esdevenir encara més espanyola a causa de la immigració procedent de la derrotada metròpolis (un cas únic en la història moderna). Alhora, l’illa es va americanitzar inexorablement, i Castro n’era plenament conscient. Els EUA van empitjorar els seus errors donant suport a dictadors i governants corruptes de Cuba durant els anys 30 i 40, detalls que Castro va explotar maquiavèl·licament per denigrar el país del nord.

Per aquest motiu, Castro responia amb accions que no feien més que provocar la consegüent reacció de Washington. Quan arribaven períodes de relativa calma (com en les administracions de Carter i Clinton), el líder cubà enviava tropes a l’Àfrica o abatia les avionetes d’Hermanos al Rescate (una organització opositora formada per exiliats cubans), i així s’assegurava l’aplicació de la llei Helms-Burton (que codificava l’embargament).

Per què tot aquesta parafernàlia ara sembla que s’enfonsa? Perquè, a diferència del pragmatisme amb què avui s’enfoca la situació, les justificacions del passat no tenien els arguments necessaris per fer front als reptes del present. Els Estats Units necessiten estabilitzar-se per resoldre altres problemes més urgents a escala global. Una altra raó és que Raúl Castro no és com el seu germà, i s’ha aferrat a aquest retorn dels EUA amb totes les seves forces.

El canvi, però, no serà fàcil. Les condicions polítiques de la llei Helms-Burton per assolir el procés de normalització són poc probables (desaparició dels Castro, aparició de partits polítics, defensa de la llibertat d’expressió, eliminació de Radio/TV Martí, etc.). L’erosió del règim mitjançant l’alliberament progressiu (com en l’àmbit econòmic) no serà suficient: caldrà que el mateix Congrés dels EUA derogui la legislació en bloc. I no serà fàcil. Aquesta vegada, però, Raúl no cometrà un error fatal.