Publicitat
Publicitat

LA PÀGINA BORDA

Carles Puyol

L'escena es produeix en un dels camps de la Universitat de Washington, a la rodalia de Seattle. És un entrenament d'estiu, en plena gira de pretemporada als Estats Units. Vivíem aquells temps en què el Barça feia quilòmetres a l'estiu i es podien seguir els entrenaments sense que trontollessin els fonaments del club. Guardiola va donar per acabada la sessió preparatòria amb les mans al cap, estampa de sorpresa i cridant: "És una bèstia, una bèstia!" Acabava el partidet d'entrenament i Carles Puyol havia ofert una exhibició de caràcter jugant a màxima intensitat però sense evitar la derrota del seu equip. A la tarda van quedar suspeses les entrevistes que el capità tenia arranjades.

Ningú se sorprendrà quan retalli els terminis per recuperar-se de l'esgarrifosa luxació de colze que es va fer a Lisboa. O com quan entre ell i els serveis mèdics del club van aconseguir no només tenir-lo a punt per al clàssic 15 dies abans del previst, sinó aconseguir incloure'l a la llista de convocats del partit de Portugal. Els menys sorpresos són els que el coneixen de les categories inferiors. Expliquen que no s'han trobat cap nen amb tantes ganes d'acabar sent jugador del primer equip del Barça i tan decidit a donar-ho tot per aconseguir-ho.

Puyol ha fet càlculs.Té al cap els anys que li poden quedar de futbol i no vol que se li escapi ni un partit per jugar. Un altre jugador actuaria amb més prudència o amb una perspectiva més conservadora. No ha reservat mai res, no ho va fer al minut 80 a l'Estádio da Luz amb el partit guanyat i un córner a favor i no ho farà en el que li queda de carrera. Retallar terminis té una factura que el seu cos segurament pagarà quan ja hagi deixat el futbol professional. Segurament la seva reflexió personal el porta a pensar que li generaria més malestar la sensació que se li escapa un partit que podria haver jugat que els possibles dolors físics d'exjugador.

Puyol ho ha guanyat tot però també ha tastat els pitjors anys d'aquest club. Són al paradís però vénen de l'infern. També Xavi, Valdés i Iniesta. El seu compromís amb el club però sobretot amb la professió-vocació de futbolista es fa evident cada dia tot i estar en un moment en què ningú li retrauria una selecció d'esforços.

Si en tots els col·lectius professionals hi hagués hagut algú els últims anys amb la mateixa actitud que el capità del Barça respecte a la seva feina potser no hauríem arribat tan exposats a aquests temps de crisi.

Històries de superació esportiva