LA PÀGINA BORDA

Piqué com a coartada

A algú que només consumeixi determinats tipus de productes informatius li podria semblar que el més important que ha passat en aquest mes de desembre és que Gerard Piqué va piular unes emoticones mentre el Madrid feia el ridícul a Cadis. La personalitat del central del Barça treu de polleguera el madridisme i els altaveus florentinians. Des d’un determinat punt de vista, encarna el desacomplexament que s’ha instal·lat al Barça des del 2003. Un procés més ràpid que EL procés, si tenim en compte que en aquest racó de món hi havia la densitat més alta de complexos per càpita en matèria de futbol. En l’època de l’“Aquest any, sí” i dels aixeca-Recopes cap jugador del Barça, ni algú amb el caràcter de Piqué, s’hauria atrevit a emetre públicament un missatge de l’estil dels del central català.

Fa anys que lamentem que els professionals de l’esport s’hagin instal·lat en la seguretat del discurs políticament correcte. Que es dediquin a emetre missatges prefabricats sense ànima. Estem parlant d’un negoci global que mou milers de milions gràcies a la passió que hi va vinculada, però en canvi els seus protagonistes semblen parlar com el Siri dels iPhones. Robòticament, sense cap sorpresa. Piqué, en canvi, desborda personalitat. Connecta amb el sentiment dels aficionats. Xapoteja en el fang de la rivalitat amb l’etern rival com si fos un nen petit. A vegades fins i tot massa. L’última referència a Arbeloa ens ha fet riure a tots per enginyosa però també afecta la condició d’algú que no deixa de ser un company de professió. Les estones mortes de la concentració de la selecció espanyola a França seran per sucar-hi pa.

El cas és que hem rigut molt tots plegats però en certa manera el factor Piqué els està oferint una coartada. Una cortina de fum. Els minuts dedicats al que digui Piqué són temps robat a parlar de l’enèsim fracàs del projecte Florentino. Un crit a fixar-nos en el dit que assenyala la lluna. Piqué és un home intel·ligent i segur que ha sentit a parlar de Sunzi i el seu cèlebre L’art de la guerra, on s’hi pot llegir “Si fas servir l’enemic per derrotar l’enemic, seràs poderós allà on vagis”. A hores d’ara el Madrid sembla estar en protocol d’autodestrucció i potser el més pràctic, vist de la perspectiva barcelonista, passaria per deixar-los fer. Per no oferir-los excuses que tanquin les ferides provisionalment per abordar un enemic exterior. Sense fer res avancen lentament cap a l’abisme. Millor comprar crispetes que provocar-los.