Militants de l’esperança

Avancem el pròleg que Jordi Cuixart va escriure al juliol per a la 4a edició de la biografia d’August Gil Matamala, escrita per David Fernàndez i Anna Gabriel (Sembra Llibres), la presentació de la qual té lloc aquest dimecres a l’Ateneu La Torna

“La vida és el preu d’un ideal”.

Lluís Companys, 1938

“Els presos no sou la visualització de cap derrota, sinó un pas més en el camí cap a la victòria”. Conservo com un tresor cadascuna de les notes que vaig prendre el 13 de març del 2018 al locutori de la presó de Soto del Real. De fet, sense cap risc d’exageració, penso que han estat les bases de la nostra estratègia de defensa. Els fonaments del “Jo acuso” col·lectiu amb què hem anat construint la denúncia de la vulneració dels drets fonamentals i la impunitat de la brutalitat policial davant del tribunal, però també la defensa del dret a lluitar per l’autodeterminació.

El 138è dia de presó vaig saber a través de la trucada diària de cinc minuts que la Guàrdia Civil acabava d’irrompre a la seu nacional d’Òmnium Cultural. Era la tercera vegada en la història que ho feia. La primera havia estat en ple franquisme i la segona uns mesos abans, quan la deriva autoritària i repressiva de l’Estat ja estava a tota màquina. Era dos dies després de la visita de l’August a la presó, i la policia va estar-se hores escorcollant personal, ordinadors i telèfons. Mentrestant, a fora, el carrer Diputació de Barcelona s’omplia d’indignació.

Aquests moments són de fa un any i mig, però bé podrien formar part d’algun dels capítols d’aquest llibre, una obra essencial per a tots els qui lluiten per un món una mica més de tothom.

És difícil descriure la impotència amb què es viu una situació així des de la presó, a 650 quilòmetres de distància. “Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven”. Amb Rosa Parks a la retina, el que em va fer descobrir el color de la determinació en aquella jornada (una més) en blanc i negre va ser una visita al locutori de Soto del Real, dos dies abans. La d’un advocat que, als seus vuitanta-tres anys, s’acabava de tornar a col·legiar per visitar, de nou, presos polítics.

Quaranta minuts de conversa amb l’August Gil Matamala van ser suficients per entendre la virulència amb què la repressió de l’Estat ha pretès desactivar la dissidència al conjunt dels Països Catalans al llarg de la història. I, alhora, quina és la millor actitud per acabar desactivant la por: fer front a l’amenaça de l’amenaçat. Les paraules entregades d’un home amb un profund sentit de la responsabilitat, que parlaven des de la sinceritat i sense voler agradar; ni amb absurda compassió, ni amb falsa displicència. “Assumir les conseqüències dels actes realitzats”. Tot un punt i a part, un moment d’inflexió en la manera d’encarar la presó preventiva, el judici polític que vindria i les sentències que puguin arribar. I encara molt més que això, tota una declaració de principis de com afrontar la lluita democràtica en aquest nou estadi en què la repressió dels poders de l’Estat prendrà molt més protagonisme.

Una classe magistral en uns pocs metres quadrats convertits en la facultat de la lluita: “Jordi, no ens deixem enganyar; rebel·lió vol dir alçament en armes. Sedició vol dir violència, ferits, detinguts... que vosaltres provoquéssiu sang. On és tot això? Quan heu repartit armes? I on és la conspiració? Si tot s’ha fet a plena llum del dia”. Aquell dimarts, amatent a un rostre tan serè i pausat com combatiu i astut, es pot dir que va començar la declaració que mesos després em tocaria fer en nom d’Òmnium, també com a humil representant de més de dos milions de votants, davant dels jutges del Tribunal Suprem. Vam acusar l’Estat de perseguir drets civils i de fer-ho, a més, al costat de l’extrema dreta.

Un dels llibres que més m’han acompanyat en els ja vint-i-un mesos de presó ha estat el que teniu a les mans. Sota el coixí de la llitera, al costat del mocador groc de la Txell. L’Anna i el David, en un binomi perfectament imprecís de fons i formes, saben enllaçar les causes justes que acompanyen la trajectòria d’aquest home bo, en què al principi de tot hi ha la guerra i en què els principis (els postulats polítics, com diu l’August) perduraran per a les futures generacions. Els fonaments d’un compromís social i humà, i per tant polític, teixit a prova de guerres, temps de misèries, repressió, presons i exili. I que s’ha traduït en una destresa envejable en l’exercici de l’advocacia i la defensa dels drets humans i la desobediència civil, amb la diligència i disciplina de qui no va dubtar a conviure amb les lleis de la clandestinitat.

Perquè en la fosca del franquisme, la resignació no era una opció per a l’August. Però tampoc no ho és ara, quan els descendents del feixisme imposen de nou la unitat de la pàtria per damunt de les conquestes socials i nacionals. “Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”, deia en Xirinacs.

A la terra de les lluites compartides hem après que “sense lluita no hi ha conquesta”. I, si bé és cert que som fills de moltes derrotes, la lluita “per una causa, sens dubte justa i digna”, com diu la Pessarrodona a Coses que m’estimo, tard o d’hora acaba florint. Ens hem anat fent pas a pas, amb el mestratge de tants que ho han donat tot per aquells que encara no havien ni nascut. I el que un dia pot semblar una derrota pot ser també la llavor d’una victòria. Resistir és vèncer, i per això l’August ens dona la victòria permanent.

L’1 d’octubre del 2017, a les portes de l’Institut Jaume Balmes de Barcelona, enmig d’una pluja de porres germinava la victòria del dia que durarà anys. Centenars de votants havien perdut la por defensant les llibertats fonamentals i aquell centre nascut de la set cultural i pedagògica de la República. Una decisió de determinació individual convertida en un exercici d’autodeterminació col·lectiva, a l’escola que malgrat la perversió del franquisme també va ser font d’aprenentatges per a l’August. Reparació històrica entre les parets on anys enrere s’havia fet entonar el crit impostat de “ Viva Franco ”.

Gràcies, August. Deia Bertolt Brecht que el regal més gran que pots fer als altres és l’exemple de la teva pròpia vida, i, tal com ens has ensenyat, aquests no són temps per sucumbir a la repressió. I, avui, en la injustícia del poder fins i tot li dono les gràcies, perquè m’ha regalat, rere el vidre, el seu comiat de puny alçat.