Polítics contra robots

Els líders en qui els votants han confiat no entenen els principis bàsics de la revolució que estem vivint

JORDI GRAUPERA
JORDI GRAUPERA

La nit anterior, durant el debat, Trump s’havia negat a dir que acceptaria el resultat electoral si perdia. Tots els mitjans s’escandalitzaven i les enquestes deien que Clinton l’havia guanyat. Mentrestant, aquell matí, un camió va sortir de Fort Collins, va conduir 200 quilòmetres cap al sud fins a Colorado Springs i va entregar 2.000 caixes de Budweiser. Dic que el camió va conduir, i no que algú va conduir el camió, perquè és el que va passar. El 20 d’octubre del 2016, per primer cop, l’empresa Otto, que pertany a Uber, va completar el primer viatge en autopista d’un camió sense conductor.

De totes les dades que aquests dies s’espremen per explicar la victòria de Trump, la més interessant l’ha descoberta l’economista Jed Kolko: Trump ha obtingut més suport allà on hi ha més feines rutinàries. A banda de ser alienants, les feines rutinàries tenen dues característiques determinants: són fàcils de deslocalitzar i són fàcils d’automatitzar. Però la por que la teva feina s’enviï a un país amb menys costos laborals ja és la por del passat. Que la feina la faci un robot semblava el futur. Si fem cas de Jed Kolko, és la por del present.

El segon fet rellevant de la campanya nord-americana, a banda del camió de cervesa, es va produir quan l’FBI va anunciar, dos dies abans de les eleccions, que havia revisat els 650.000 e-mails que havien trobat a l’ordinador d’una assessora de Clinton i que no hi havien trobat res delictiu. De seguida van sortir polítics republicans, incloent-hi un general que havia estat a càrrec d’una agència d’intel·ligència, afirmant que era impossible haver revisat tants e-mails en només una setmana. Fent el càlcul, els sortia un e-mail per segon. Impossible. Trump ho va repetir en un míting per demostrar que les eleccions estaven manipulades; va ser a Michigan, un dels estats clau en les eleccions, amb comtats que compleixen les condicions que Kolko assenyala sobre l’automatització. La veritat és que la tecnologia fa anys que pot escanejar 650.000 e-mails (segons els paràmetres necessaris) en hores, si no minuts. Si ja és revelador que cap dels dos candidats parlés d’aquest canvi de paradigma, l’episodi demostra que els líders polítics i militars en qui els votants han confiat per redreçar el problema no entenen els principis bàsics de la revolució que estem vivint.

Trump ha obtingut més suport allà on hi ha més feines rutinàries, que són fàcils de deslocalitzar i fàcils d’automatitzar

Els economistes en diuen la quarta revolució industrial (després de la del vapor, l’electricitat i la digital). De les quatre, és la més ràpida i la que dificulta més adaptar-s’hi a temps. És possible que el primer impacte seriós el vegem en el món del transport, que és un dels sectors que donen feina a més gent. Però la veritat és que hi ha molts sectors menys visibles en què la robotització ja s’està produint: la planta que Amazon està construint al Prat de Llobregat serà una versió millorada de les que ja tenen a Europa i Amèrica. Recomano veure els vídeos que hi ha a YouTube sobre com funcionen, són hipnòtiques: no hi ha humans. Però, estimat lector que t’escaqueges de la teva feina administrativa per llegir aquest article a l’ordinador, tu ets el següent. Bé, ja fa temps que ho ets. Secretaris, comptables, advocats: la majoria de tasques que us fan imprescindibles són les que us faran prescindibles. I amunt: ¿heu vist els robots que diagnostiquen com si fossin metges, amb menys humanitat però més memòria? Feu un cop d’ull a la música que compon el robot Emily Howell, poetes. Per parlar de mi: tinc un amic que està programant un robot per fer cròniques culturals. Ja fa temps que hi ha notícies escrites per robots a internet: hi cliques com un boig.

Trump no és la solució a aquesta revolució. Al contrari: és una amenaça per als que ha promès protegir. Clinton tampoc no semblava gaire millor, en això. Però és Trump qui n’ha capturat la por, i la por és ben raonable. La por en sap més que els nostres polítics. Mentrestant, a Catalunya assistim a una batalla entre nostàlgics dels 70 i nostàlgics dels 90 -a banda i banda de la plaça Sant Jaume, per resumir-ho-. Tenim un problema gegant en el món educatiu, que per ara sembla l’únic lloc on tothom que en sap es posa d’acord que cal començar a posar fil a l’agulla per donar als nens eines per encarar aquesta velocitat i deixar d’embotir-los amb unes qualitats que els robots ja tenen, i millorades. Fins i tot aquestes solucions semblen encara esborranys. Però igual que a finals del segle XVIII, estar culturalment preparats per a la revolució és el que distingeix uns països dels altres. És l’eix polític del nostre present, però en parlen només profetes en el desert. Potser és perquè el mercat de la por amb què mercadegen els polítics és poc automatitzable. I no perquè sigui poc rutinari.