L’únic diàleg és dir ‘no’ a Soraya

El ‘gobierno’ i els partits unionistes estan preparant psicològicament el país per accelerar
la repressió

Només és diàleg si es pot callar, si es pot dir no a qui té el poder i si es pot acabar votant, un cop entesos els desacords de fons. El diàleg és això, la llibertat. Dues raons, amb els seus prejudicis i els seus amors incondicionals, trobant-se sense cap altra obligació que escoltar-se. Només en els països sense llibertat s’entén que dialogar vol dir donar-se la raó. I només en els contextos de repressió s’entén per diàleg que hi ha un poderós que fa una concessió a la mida dels seus prejudicis sobre tu, amb la intenció d’humiliar-te, i que tu l’has d’acceptar per mostrar que no ets antidialogant.

Per això el que estem veient no és un canvi d’actitud del gobierno, sinó una radicalització de la intolerància. Des del començament, l’estratègia del gobierno no ha estat pas “no fer res i esperar”, com se sol dir. L’estratègia ha estat erosionar les institucions autonòmiques i retallar-ne la suficiència financera per tal d’ofegar les xarxes clientelars del catalanisme i fer pixar sang a tots els que en vivien. Un cop desesperats, la idea era oferir alguna cosa que els posés la mel als llavis i que els servís per fer propaganda. No pas un avenç respecte a la posició inicial, sinó una modulació de la repressió: un intercanvi que acabés d’esclavitzar la classe política local. Aixequem una mica el peu del coll i ho veneu com si fos una gran cosa. Corre el rumor que són compromisos d’inversió en Rodalies i el corredor mediterrani. És a dir: promeses impossibles de fer complir sobre coses que són ja d’entrada l’obligació mínima d’un govern que no volgués explotar una minoria, a canvi de normalitzar la repressió. Santamaría es deu pensar que som tots tan idiotes com fan veure que ho són els que li van a besar la mà al piset del carrer Mallorca. “ ¡Oh, prometer inversiones, qué buena idea, Soraya! ¡Estadista!

El que estem veient no és un canvi d’actitud del gobierno, sinó una radicalització de la intolerància

El gobierno i els partits unionistes estan preparant psicològicament el país per accelerar la repressió. I els polítics que fan jocs de paraules per dissimular el conflicte estan preparant els seus votants per treure’n fruits. Els polítics del catalanisme, ja siguin els vells liberals acostumats al clientelisme regionalista, que ara prostitueixen els joves que es pensaven que ho tindrien tot pagat, o ja siguin els que han fet de l’independentisme un modus vivendi i ara no saben com no jugar-se la hipoteca, són els que acabaran pagant els plats trencats, passi el que passi. Quan et vens, tot és un anar abaixant els preus. Mentrestant Domènech, Colau, Collboni i Iceta neguen que existeixi un problema d’interessos nacionals de fons perquè només calculen. I quan renuncies a encarar els problemes per mer càlcul, els problemes t’acaben atrapant.

I els periodistes i intel·lectuals que continuen posant el focus en els friquis per fer-se els desmenjats justifiquen la repressió. Alimenten la idea que es tracta d’una qüestió de desconnexió de la realitat, un problema risible. S’adrecen a l’argument més feble i al missatger més degradat psicològicament per no encarar-se al fet que viuen de reprimir la llibertat de pensament al seu entorn immediat. Que el seu pa de cada dia depèn de l’ statu quo i de fer riure els amos. Són el bufó que insensibilitza el rei vers el poble, per si mai ha de sacrificar-lo. No saben que el seu escàs talent és llur primera víctima.

Domènech, Colau, Collboni i Iceta neguen que existeixi un problema d’interessos nacionals de fons perquè només calculen

Tots són més febles que no sembla, i tenim més memòria i més talent que els miserables amb somriure de conill. Aquests anys ens han ensenyat que gran part dels discursos que semblaven estar en conflicte en l’escenari autonòmic eren només una comèdia per decidir com es repartia el botí. Per aquest motiu, quan ara miren de ressuscitar-los per justificar inaccions, reculades o rebaixes, els vells paradigmes polítics sonen buits com una campana sense batall. És massa tard: no podem fer altra cosa que treballar a favor del que hem après.

El gobierno i els seus lacais confien en la por a la repressió. Hi confien perquè el cost de la repressió física, més enllà de l’econòmica habitual, és impagable d’entrada, sense un context psicològic molt més degradat. I no, no som tan febles. Ja no. Potser ens la trencaran, però plantarem cara.

Oh, sí, per això el referèndum és la bomba atòmica que rebenta tot el sistema caciquil i repressiu de l’Estat. Els nostres polítics no semblen adonar-se’n del tot. Justament perquè és l’únic diàleg pròpiament dit, perquè és un diàleg lliure entre catalans, és el deure polític del govern, el Parlament i els ajuntaments d’oferir un no inconfusible i definitiu als qui el volen corrompre amb el seu vell autoritarisme. Un no com una catedral, un no carregat de grandesa, un no fins que entenguin que és el referèndum i res més.