Escoles Virtèlia: un patrimoni poc conegut

Sis mesos després d’acabada la incivil guerra espanyola es van iniciar les classes a les Escoles Virtèlia. ¿Com va ser possible una actuació tan ràpida en una època tan difícil? Hi va contribuir l’oportuna i eficaç actuació de Joan Duran i dels seus amics Enric Badal i Dolors Calvet, tres mestres que havien començat a exercir durant els anys de la República. Tenien molt clara la necessitat d’oferir un ensenyament tan normalitzat com fos possible possible als infants i als joves que estudiaven als centres que els vencedors havien prohibit i als quals, fins i tot, havien requisat el patrimoni -com va succeir amb la Mútua Escolar Blanquerna-, i al jovent que s’hi incorporaria amb els anys. El seu projecte va ser ben acollit per una part de la societat barcelonina, de la qual van rebre suport, com per exemple del mestre Joan Llongueras, que va oferir consell i va fer que el seu fill Josep Jordi hi participés. Els permisos oficials per al nou centre va ser agilitzats per alguns que van intervenir prop de les autoritats de l’època. Gràcies a tot això, a primers d’octubre de 1939 -fa poc ha fet setanta-cinc anys- les Escoles Virtèlia van ser una realitat.

El primer director va ser Joan Duran, que al cap de pocs anys va deixar l’escola i va ser substituït per Josep Jordi Llongueras i, en morir, pels seus fills Oleguer i Francesc. L’escola femenina va ser dirigida per Dolors Calvet, substituïda per Marició Roch, esposa de Llongueras, i que es va dedicar després al magisteri a les Escoles. Enric Badal es va responsabilitzar de les tasques d’administració i d’organització, i va esdevenir al llarg de la seva dilatada vida professional l’ànima del centre, que va arribar a comptar amb uns mil alumnes per curs acadèmic. En l’aspecte pedagògic, Virtèlia sempre va destacar per la qualitat dels mestres i dels professors, que van aplicar mètodes avançats i adequats a les diverses èpoques. Amb el pas del temps, va ser referent per a altres emprenedors en el camp de l’ensenyament, que van fundar escoles similars i van fer que es recuperés part de la tradició pedagògica catalana d’avantguerra.

Gràcies als seus bons mètodes pedagògics, una gran quantitat d’exalumnes de totes les promocions han destacat i destaquen en les més diverses professions. Algú associa Virtèlia amb exalumnes com Pasqual Maragall, Federico Mayor Zaragoza, Lluís Bassat, Miquel Roca, Xavier Rubert de Ventós, etc., si bé molts altres noms, masculins i femenins i de totes les promocions, també mereixen similar consideració. Potser pel nombre d’exalumnes destacats, l’escola va ser qualificada d’elitista. Res més lluny de la realitat. És cert que al centre hi van coincidir els fills i les filles de certes famílies de nom, algunes integrants del que després se’n diria “l’oasi català” i la majoria residents a Sant Gervasi, lloc despectivament qualificat com a “zona alta” de Barcelona. Però la formació que s’impartia no tenia res d’elitista, ni influïa amb tendències o comportaments determinats. Virtèlia va ser una escola catalana, confessional, humanista i pedagògicament activa. Amb aquest ideari va saber transmetre les eines intel·lectuals, humanes, socials i de llibertat necessàries perquè el col·lectiu heterogeni d’exalumnes s’integrés amb facilitat i eficàcia al país.

Les Escoles van tancar portes el juny del 1995, amb un balanç positiu de cinquanta-sis anys d’existència i havent-se assolit el desig dels fundadors que esdevinguessin el Virtèlia, el Palau de les Virtuts, descrit per Baltasar Gracián a la seva obra El Criticón. D’aquesta manera, els que vam tenir el privilegi d’assistir a les seves aules ens sentim molt orgullosos d’haver-ne estat alumnes, recordem molt bé els mestres, els professors i el personal subaltern, que ens van transmetre el millor d’ells mateixos, i agraïm el que la institució va fer per nosaltres. Per tot plegat se’ns manté ben viu “el sentiment i l’estil Virtèlia”, una cosa difícil de definir però que portem arrelat en el record. Aquesta és la millor herència, “l’herència Virtèlia”, que ens ha deixat la nostra estimada escola i que hem de saber administrar tots els que vam formar part de “l’entorn Virtèlia”.

Algú opina que les Escoles continuen en el centre Virtèlia Escola de Música, de la institució cultural del CIC, primer dirigit per Francesc Llongueras i ara encapçalat per Montserrat Badal. Si bé el centre escolar va tancar les portes definitivament, res no priva que algunes persones vinculades a Virtèlia continuïn l’ensenyament de la música, un dels complements importants oferts per les Escoles durant la seva existència.

Vint anys després d’haver acabat la funció acadèmica, les Escoles Virtèlia encara són sinònim de bon fer en el món escolar barceloní. De totes maneres, és necessari confeccionar i deixar suficient informació escrita del que van ser i del que van fer perquè sempre ocupin el lloc destacat que es mereixen en la història contemporània de la pedagogia i de la societat catalana.