L’endemà de la sentència

Sembla que a Catalunya es va configurant un calendari polític que girarà al voltant del judici als líders independentistes al Tribunal Suprem, i la sentència que se’n derivarà. És difícil que sigui d’una altra manera, perquè aquest és un procés judicial d’una enorme transcendència política. Els acusats són els líders dels partits que van obtenir la majoria absoluta a les darreres eleccions i de les entitats més nombroses i amb més capacitat de mobilització del país. A més, en els fets que s’hi jutjaran hi vam participar milions de persones. I, sobretot, perquè el judici encarna la resposta autoritària dels aparells de l’Estat a la qüestió de l’autodeterminació.

Tots els indicis apunten que les institucions de l’Estat han fixat una trajectòria de col·lisió amb una àmplia majoria de la societat catalana, que rebutja la presó i la criminalització com a mètodes per resoldre el problema polític de fons. L’Estat, però, té molts mecanismes, formals i informals, per corregir encara la trajectòria. Enmig de la pornogràfica renovació del Consell General del Poder Judicial, es fa molt difícil d’empassar que això és una mena de maquinària que funciona de manera autònoma i amb una inèrcia que no es pot corregir. Però no sembla que hi hagi prou valentia ni voluntat política per fer-ho.

En tot cas, si finalment es consuma el xoc, i el TS aposta per una condemna política, això tindrà un impacte profund en la nostra societat. En ciència política aquesta mena d’esdeveniments es defineixen com a esdeveniments crítics : són crisis o fets més o menys inesperats que sacsegen l’opinió pública. Catàstrofes naturals, crisis econòmiques, assassinats o decisions polítiques de gran transcendència. Els esdeveniments crítics aporten nova informació als ciutadans, i els poden fer veure els problemes des de nous punts de vista. I per això poden produir canvis i realineaments importants en l’opinió pública.

Però això no sempre passa de manera immediata. Els esdeveniments crítics obren la possibilitat del canvi, però en el fons el que fan és encetar un procés seqüencial en què uns ciutadans influeixen uns altres, i els actors polítics i socials despleguen les seves estratègies per amplificar, condicionar o limitar l’impacte de l’esdeveniment. El que és important entendre, en tot cas, és que els efectes dels esdeveniments crítics no es limiten al que passa els dies immediatament posteriors, sinó que reverberen, i poden adquirir la màxima potència de manera progressiva.

Els atacs de l’11-S del 2001 als Estats Units són, possiblement, l’esdeveniment crític per excel·lència. Però a casa nostra potser podem identificar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut com un exemple clar d’esdeveniment crític. L’endemà hi va haver una gran manifestació. Però no va passar gran cosa més de manera immediata. Fins i tot CiU va seguir governant amb el suport parlamentari del PP a Catalunya. Però vist des d’avui, és difícil negar que allò va significar un punt d’inflexió, i va posar en marxa una seqüència de canvis i transformacions de fons en els alineaments de la societat catalana, que ens han portat on som ara.

L’1 d’Octubre va ser, segur, un altre esdeveniment crític. El dia 3 hi va haver una gran vaga general, i el 4 tothom va anar a treballar. Després han vingut mesos de derrotes i errors per part del sobiranisme, però possiblement l’impacte de la violència policial de l’1 d’Octubre ha sigut i serà molt profund. En part es va veure el 21 de desembre. I, segurament, els efectes de l’1 d’Octubre encara han d’acabar de desplegar-se. Diria, per exemple, que el debat intern al grup parlamentari de Catalunya en Comú no hi és aliè.

La sentència del Suprem, si no canvia res, serà també un esdeveniment crític, potencialment de profundes conseqüències. L’Estat es debat en una contradicció. D’una banda, voldria deixar podrir el problema, cronificar-lo i confiar en un desgast progressiu de l’independentisme. Però, de l’altra, l’impuls autoritari que encarna, en aquest moment, el judici del TS va en la direcció contrària. L’independentisme hauria d’aprofitar aquesta contradicció, però sense tornar a caure en el parany de fiar-ho tot a calendaris curts i a un voluntarisme poc definit.

Ara fa l’efecte que s’està posant tota la pressió en la resposta immediata. El famós momentum. Tanta pressió, que genera una certa inquietud, o angoixa fins i tot. ¿Estarà a l’altura de les expectatives, la resposta ciutadana i política immediata?

És molt probable que la sentència, si va en la direcció prevista, generi una gran onada d’indignació popular. Possiblement anirà seguida de mobilitzacions d’intensitat i extensió inèdites. Però és més difícil creure que la sentència, per ella mateixa, canviarà significativament la correlació de forces d’un dia per l’altre. Seria una ingenuïtat (una altra) pensar que el momentum portarà a un escenari radicalment diferent en cosa de dies i que ens durà a implementar la República de manera imminent.

Perquè més enllà del que passi l’endemà, si entenem aquest procés com un procés històric de transformació, estem obligats a agafar perspectiva, deslliurar-nos de l’immediatisme i aprendre a combinar la tàctica a curt termini amb l’estratègia a llarg termini. L’independentisme, diria, necessita superar la visió immediatista. I deixar de treballar amb dates totèmiques com si no hi hagués demà. Sempre hi ha un demà. Això vol dir, possiblement, que cal pensar la reacció immediata com una eina per fer un camí més llarg, en què l’objectiu sigui transformar la resposta autoritària en energia positiva per aprofundir el canvi en aquesta societat.

La independència només és factible, vist l’escenari, amb un canvi de fons en la correlació de forces. El xoc de la sentència, i la constatació que l’Estat no ofereix res que no sigui el tancament autoritari, pot ser un element positiu en aquesta direcció. Però l’efecte, probablement, no es veurà complet de manera immediata i, en tot cas, dependrà de les estratègies dels actors, i la seva capacitat de construir un relat àmpliament compartit del que significa aquest judici.