Piqué o la vida sense sucre

"Al gremi encara queda qui cerca fonts i processa deontològicament la informació que en rep, contra clubs i esportistes que, erròniament, pensen que poden controlar el seu discurs sense esquerdes"

“És la primera vegada que entrevisto algú”, admet Gerard Piqué a Neymar quan acaba la conversa publicada fa alguns dies per The Players’ Tribune. La confessió esdevé un prec de condescendència després d’una estrena en què Piqué no aplica cap dels processos imprescindibles en la preparació i realització d’una entrevista. No hi ha rastre de documentació prèvia: ho demostra ignorant quin futbolista colombià va estar a dos centímetres de liquidar la carrera de Neymar i el resultat d’aquell duel del Mundial 2014 en l’instant de la lesió. I malgrat que es filtren flaixos de la vida al vestidor o de l’estat d’ànim de Messi i s’obté alguna opinió interessant sobre el pròxim Mundial, moltes de les preguntes són genèriques, tan vàlides per entrevistar el brasiler com qualsevol altre jugador. Certament, pot ser excessiu examinar Piqué també com a entrevistador quan, sobre el camp, ja el jutgen no pocs periodistes incapaços de tractar l’esfèrica amb un mínim decòrum. Però val la pena apuntar que, amb Neymar, si bé ja s’han airejat un munt d’històries sobre la seva fugida del Barça, Piqué obvia un tema que encara encurioseix premsa i aficionats. Pregunta el que ell vol, no el que creuen els altres que hauria de preguntar.

En el seu objectiu de liderar un mitjà “diferent, autèntic, veraç i dels jugadors”, el defensa barceloní ha optat per la representació europea de The Players’ Tribune, llançat fa tres anys a Nova York per la llegenda del beisbol Derek Jeter. La publicació, originalment dirigida i escrita per esportistes, va anunciar en primícia les retirades de Kobe Bryant i Steve Nash, i ha publicat opinions de jugadors d’elit sobre qüestions sensibles, sovint extraesportives, que els afectaven. El protagonista decideix quan i de què parla, però ¿i si un periodista fos coneixedor ja d’aquestes situacions i hagués preferit congelar-ne la difusió, ponderant-ne les conseqüències i calibrant si és lícit aprofundir aspectes personals d’individus dels quals s’informa per altres motius? Al gremi encara queda qui cerca fonts i processa deontològicament la informació que en rep, contra clubs i esportistes que, erròniament, pensen que poden controlar el seu discurs sense esquerdes. Els professionals de la comunicació, encara que fotuts, continuen sent professionals.

Per això no és estrany comprovar que els actuals directors editorial i creatiu de The Players’ Tribune provenen d’altres empreses de comunicació i que el mitjà compta amb un equip de periodistes que redacten, prèvia conversa amb el protagonista, els textos que apareixen firmats pels esportistes. És raonable voler-se saltar l’intermediari si s’interpreta que aquest actua de mala fe o amb mala praxi, però si es vol oferir un contingut sòlid, valuós, i no textos ensucrats de propaganda corporativa, no és bona idea llançar-se sol a l’aventura.

Etiquetes