Una glòria propera
Som en una ciutat situada al nord del seu país, que no arriba a les cent mil ànimes. Els carrers del seu agradable centre històric fan pujada fins a permetre al vianant coronar-los just davant d'un imponent edifici religiós del qual es té referència des dels primers segles de l'anterior mil·lenni. Fins fa uns anys, aquesta ciutat, eclipsada per una capital fàcilment accessible per autopista, no era coneguda pel seu futbol sinó per una altra especialitat esportiva, de llarga tradició a la regió. Fins i tot era un punt gruixut en el mapa cultural del país per ser d'obligat pelegrinatge per als amants d'un moviment musical. Ara, però, l'equip de futbol local, entrenat per un jove tècnic i amb un propietari que hi ha abocat una respectable suma de diners, està a punt d'assolir la fita més gran d'una història iniciada a principis dels anys 30. És normal pensar que parlem de Girona, i més si tenim en compte que l'històric GEiEG va ser un dels pioners del rugbi a Catalunya. Totes les pistes, però, ens condueixen en realitat a Wigan, capital del rugbi a tretze i del northern soul , ara orgullosa llar del finalista de la FA Cup.
Quan Robert Martínez va arribar a aquesta town del Greater Manchester fa divuit anys, no només era quimèric prendre's un cafè espresso , com el balaguerí recorda sovint en les converses en què repassa la seva experiència. El 1995, els Wigan Warriors, el club de rugbi a tretze de la ciutat, tancava una de les etapes més glorioses d'una trajectòria de més de cent vint anys guanyant la vuitena Challenge Cup consecutiva. En el mateix període, els Warriors s'havien adjudicat, entre d'altres, set lligues i tres campionats del món de clubs. El Wigan Athletic, cinquè intent de crear un club de futbol estable en un terreny rugbístic, era un germà terriblement pobre que jugava al vetust Springfield Park davant tres mil fidels i que podia donar gràcies de militar a quarta divisió, l'última amb consideració professional a Anglaterra. Abans d'acceptar-se els ascensos i descensos automàtics entre les lligues professionals i l'anomenada non-league (tan tard com el 1987), per més que un equip es proclamés campió de la cinquena divisió havia de sol·licitar l'ingrés a la Football League a partir de criteris com les instal·lacions o el nombre de seguidors. El Wigan no ho va aconseguir fins al 1978, després de 34 intents.
La figura de Dave Whelan
L'ascens dels Latics a l'elit no s'entén sense el suport crematístic de Dave Whelan, el self made businessman local que va construir un imperi de botigues esportives gràcies a invertir amb encert les 400 lliures que va cobrar d'assegurança per haver-se lesionat de gravetat en la final de la Cup del 1960, jugant amb els Blackburn Rovers. Ara bé, els vuit anys del Wigan a la Premiership no han significat que el club tingui automàticament la infraestructura de molts altres inquilins de la categoria. Quan, el juny del 2009, Dave Whelan va arrencar Robert Martínez del Swansea, el balaguerí va rebre també l'encàrrec de bastir una estructura esportiva integral. Bob Martínez també té detractors, entre els quals jugadors a qui ha dirigit, però fins i tot ells reconeixen, al marge de la seva capacitat discursiva, el fet d'haver racionalitzat un organigrama que gairebé menystenia tot el que no fos el first team . El Wigan és un club venedor, però la majoria d'operacions amb un saldo positiu no han estat de productes del seu planter (llevat de Leighton Baines), sinó de futbolistes fitxats d'altres equips i que van esclatar vestits de blanc-i-blau, com Valencia, N'Zogbia o Moses. En la nova estructura de les acadèmies a Anglaterra, el Wigan ha estat encabit en el segon nivell, però la feina de Martínez i una inversió de tres milions d'euros per a una nova ciutat esportiva alimenten l'anhel de tenir un jugador nascut a Wigan i format al club vestint la samarreta dels tres lleons.
El somni més immediat, però, es resumeix en una frase: evitar ser el primer equip que guanya la FA Cup i baixa a segona divisió en la mateixa temporada. Un objectiu que la capital del rugbi a tretze ara també fa seu, exhibint la llegenda " Believe in Wigan ". " Good luck Latics " fins i tot als panells d'informació del trànsit. S'hi voldrà assemblar, Girona?
