És possible gravar la riquesa?

La creixent desigualtat en la riquesa es deriva més de les transmissions de béns entre generacions que de l’estalvi acumulat per una persona durant la seva vida

La creixent desigualtat en la distribució de la riquesa i els efectes encara perceptibles de la Gran Recessió han fet que la qüestió de la desigualtat se situï en un lloc destacat del debat públic internacional. I davant d’aquesta situació alguns defensen la utilització dels impostos sobre la riquesa com a instrument per reduir la desigualtat. Ara bé, a quins impostos ens estem referint?

El debat se centra bàsicament en dos impostos: patrimoni i successions. Tots dos comparteixen un fet rellevant: la seva poca recaptació, poc més d’un 0,3% o un 0,4% del total d’ingressos tributaris a Espanya. Aquest fet ja és prou rellevant, perquè permet plantejar-se la seva eliminació sense ocasionar un daltabaix en les finances públiques.

L’impost sobre el patrimoni pretén gravar tots els béns que integren el patrimoni d’una persona física, com ara béns immobles, actius financers o joies. I ho fa amb uns tipus impositius progressius que a Catalunya poden arribar a ser d’un 2,75%, per tal de potenciar el seu efecte redistributiu. Ara bé, a la vegada, no es volen perjudicar els actius empresarials ni l’impost pot arribar a ser confiscatori. Per aquest motiu, en la seva normativa es preveu l’exempció de l’empresa familiar, sempre que es compleixin uns determinats requisits, i s’estableix un límit conjunt sobre quant s’ha de pagar per l’IRPF i patrimoni, per evitar que una persona s’hagi de vendre els seus béns per poder pagar l’impost. Tanmateix, aquests dos elements condicionen el seu efecte redistributiu.

Sembla més just gravar les herències que el patrimoni, però com hauria de ser l’impost de successions?

En un estudi recent publicat per l’Institut d’Economia de Barcelona, Mariona Mas calcula que el tipus mitjà de l’impost dels contribuents més rics se situa a Catalunya en un 0,8%, molt lluny, per tant, del tipus màxim del 2,75%. La disparitat entre tipus nominals i tipus reals és abismal! Mas estima que sense els dos tractaments especials mencionats al paràgraf anterior, la recaptació podria multiplicar-se per més de 4. Ara bé, llavors l’impost es podria qualificar de confiscatori i el seu efecte sobre el capital productiu podria ser molt negatiu. Però, si es mantenen, cal preguntar-se si té sentit tenir un impost per raons redistributives quan la seva redistribució real és més que discutible.

L’impost presenta dos problemes addicionals més. El primer, el de la valoració del patrimoni. Per ser just, en l’impost s’haurien de valorar tots els béns d’acord amb un mateix criteri indicatiu de la capacitat econòmica, que seria el valor de mercat, i que caldria actualitzar cada any. Això no és gens fàcil en molts casos, com el dels béns immobles, un actiu que representa la meitat de la riquesa de les llars espanyoles. De fet, les discrepàncies a l’hora de valorar els béns va provocar que el Tribunal Constitucional alemany declarés inconstitucional el seu impost sobre el patrimoni. El segon problema, tampoc menor, és que l’impost resulta costós d’administrar i que, per tant, resulta poc rendible la realització d’inspeccions.

Tots aquests problemes inherents a l’impost han anant provocant la pràctica desaparició de l’impost sobre el patrimoni en tots els sistemes fiscals. A la Unió Europea, només Espanya i França el mantenen, si bé Macron acaba d’aprovar la substitució de l’impost sobre les grans fortunes (una altra manera d’anomenar l’impost sobre el patrimoni) per un impost només sobre les fortunes immobiliàries. A una persona, el nou impost li grava de manera progressiva el conjunt de béns immobles no afectats per una activitat econòmica, però no grava en canvi els altres béns del seu patrimoni.

En relació a l’impost sobre les successions, en canvi, la situació és força diferent. Certament, alguns països no el tenen (Àustria, Portugal i Suècia, entre d’altres), però aproximadament la meitat dels estats de la UE el segueixen aplicant, si bé amb importants diferències entre ells. Aquestes diferències són també molt importants al nostre país, perquè l’import a pagar pot variar molt segons la comunitat autònoma de residència, però també dins de cada comunitat, segons el grau de parentiu amb el causant de la transmissió.

L’evidència suggereix que la creixent desigualtat en la riquesa es deriva més de les transmissions de béns entre generacions que de l’estalvi acumulat per una persona durant la seva vida. I, per aquest motiu, sembla més just gravar les herències que no pas el patrimoni. Ara bé, la discussió en aquest cas és com hauria de ser l’impost de successions. Si es vol que aquest impost tingui un cert paper en el sistema fiscal espanyol, seria bo establir una certa harmonització entre comunitats, evitant les importants disparitats entre territoris i també segons el parentiu. Un impost que gravés de manera moderada totes les herències, eliminant tractaments especials com el de les empreses familiars o el de l’habitatge habitual, seria més just i neutral, a més d’evitar moltes de les pràctiques d’elusió fiscal que en la pràctica es donen.