El repte de 'rescatar' persones

La lògica del sistema financer, impulsada per organismes com el Fons Monetari Internacional, els ministres de Finances de la Unió Europea i els bancs centrals, entre altres, ha forçat rescats de països i de bancs. Això vol dir que s'hi han abocat quantitats significatives de diners en forma de préstec, que provenen dels impostos dels ciutadans dels països afectats o bé dels més rics. I l'aportació s'incrementarà si els rescatats no ho poden retornar tot. Els efectes fiscals d'aquests rescats han agreujat la crisi on s'han donat i per tant les conseqüències negatives per a la seva ciutadania. La lògica interna dels sistema financer ha prioritzat la distribució dels minvats recursos públics per restablir l'ordre econòmic, i han deixat les conseqüències sobre les persones com a "danys col·laterals". La idea dels experts en economia és que un cop restablert el creixement econòmic, les persones tornaran a tenir ingressos recurrents com a resultat del seu treball.

La crisi econòmica ja fa set anys que va començar i, fins i tot segons els més optimistes, encara en pot durar alguns més. En aquest període han estat moltes les persones que han quedat al marge de tenir uns ingressos mensuals fruit del seu treball o d'unes pensions dignes, a les quals s'arriba des d'una cotització prèvia. També han estat moltes les persones que han hagut de socórrer familiars o s'han vist atrapades en problemes financers hipotecaris que llastaran els seus ingressos per a la resta de les seves vides. Actualment, i quan sortim de la crisi, n'hi haurà que continuaran devent la hipoteca d'un habitatge en el qual ja no viuen. N'hi haurà que han acceptat una pensió de jubilació anticipada, després d'uns anys a l'atur, perquè és l'única forma d'accedir a uns ingressos regulars. Què fan i faran els avis que van avalar el pis que els fills no van poder pagar i han de destinar la meitat de la seva pensió a rescabalar el banc? Què faran les persones que només poden tenir uns ingressos dignes des de l'economia submergida perquè si els reben a través d'un full de salari els quedarà en gran part embargat? Quina vellesa tindrà una persona que ara cobra la pensió mínima i que, pel sosteniment del sistema, ja mai més la veurà revaloritzada en termes d'IPC?

Si volguéssim anar més a fons, caldria pensar com rescatem els infants de famílies desestructurades que la falta d'hàbits i de recursos pot estar portant a una malnutrició o a un desaprofitament de l'escolarització. Perquè, tal com plantejava l'ARA de l'1 de setembre en la llista que va fer dels reptes per als propers 1.000 dies, frenar la pobresa infantil és un repte cabdal. Diverses investigacions han demostrat que existeix una relació entre pobresa infantil i problemes de salut física i mental. Viure en un entorn carregat d'angoixa per la precarietat econòmica i tenir una alimentació poc equilibrada pot afectar el desenvolupament neuronal dels petits en un període tan crític del seu creixement.

Pel que fa als adults, com s'ajudarà els homes i dones que han perdut l'equilibri mental, que han trencat amb la xarxa social, avergonyits, obsessionats en una situació que no té sortida? Parlem de vides estroncades, de joves sense ocupació que tenen massa fàcil l'accés als tòxics. Parlem de trajectòries professionals, i per tant també vitals, desorientades. Quedarà per fer, sens dubte, un treball ingent d'acompanyament, de restabliment de l'equilibri psicològic, de la salut en un sentit integral, que pot incloure aspectes tan importants com renovar la confiança en les pròpies capacitats i recuperar l'autoestima.

Per bé que la desitjada fi de la crisi pugui retornar les oportunitats econòmiques a molta gent, també hi haurà moltes persones que arrossegaran de per vida les conseqüències del moment actual. Per dignitat caldrà anar pensant com rescatar les seves economies, les seves vides, recuperar persones que hauran caigut en processos d'exclusió social que exigeixen una inversió de temps, dedicació, persones i diners possiblement més gran del que costava prevenir aquestes situacions. No recuperar aquestes persones seria tan indigne, sobretot si pensem en el rescat econòmic que s'ha fet amb els bancs, que la nostra societat no s'ho pot permetre. Per fer-ho caldrà polítiques actives d'ocupació; polítiques d'habitatge; desgravacions per a les classes mitjanes que estan pagant les hipoteques d'uns habitatges sobrevalorats; serveis socials eficaços; més suport a les iniciatives vertebradores de la societat civil que acullen, acompanyen i promocionen persones. Caldran mecanismes eficaços per identificar i pal·liar situacions familiars que puguin necessitar un rescat.