Publicitat
Publicitat

Buenos Aires i el color de lleó

1 . DESEQUILIBRI. Arribo a Buenos Aires i el primer comentari que sento és: "El país està desequilibrat emocionalment. Fet que no és nou, per altra banda. Cristina Fernández, la presidenta, juga a la confrontació permanent. És el terreny en què millor es mou. Fins que ens esgoti a tots". En aquesta línia, Hernán Lombardi, ministre de Cultura de la ciutat, diu que el problema d'Argentina "és que la intransigència és un valor generalitzat, tant en els fins com en els mitjans. I en aquesta actitud, encara que en graus diferents, han coincidit tots: el peronisme, el radicalisme, la dreta i el progressisme". La intransigència en els fins és problemàtica perquè fa de l'enfrontament estil de vida, però la intransigència en els mitjans és absolutament letal. Destrueix la democràcia, perquè és funda en la idea que els procediments no són importants i que qualsevol camí val per tal d'arribar a bon port. La intransigència en els mitjans és la gangrena de les institucions: tot està permès.

2 . LEGITIMITATS. Coincideixo a Buenos Aires amb l'historiador francès Pierre Rosanvallon. Ha vingut a parlar de la democràcia del segle XXI. La seva aposta és la democràcia ampliada: una democràcia sense privilegis que desenvolupi mecanismes perquè els ciutadans puguin pressionar i controlar més els dirigents polítics. Una democràcia capaç de recuperar la idea de futur. "El discurs del curt termini és el propi del capitalisme: el profit es compta per trimestres", diu Rosanvallon. La política hauria d'imposar un temps llarg, però els partits polítics només pensen en els beneficis del mercat electoral: les pròximes eleccions. Una democràcia més activa obligaria a sortir de la curta visió del present. Rosanvallon distingeix entre la legitimitat d'autorització i la legitimitat d'exercici. La primera és la que emana de les eleccions, que donen una majoria per governar. La segona és funció de la qualitat de l'acció de govern i del compliment de les promeses. El cas Rajoy n'és un exemple: va arribar amb molta legitimitat d'autorització i en un any s'ha carregat la legitimitat d'exercici.

3 . SUD. El riu de la Plata té "color de lleó", com va escriure Leopoldo Lugones. La divisió Nord-Sud és gairebé un tòpic arreu del món: el Nord ric i el Sud pobre. En el cas de Buenos Aires és una mística. La ciutat va créixer i prosperar cap al Nord. El Sud és més que un territori, és una reserva espiritual: lloc de resistents, d'immigrants, del tango, de les tenebres, com explica Ricardo Szwarcer, que va dirigir cinc anys el Grec de Barcelona. En un edifici alt de l'avinguda 9 de Julio, Cristina Fernández va ordenar instal·lar-hi dos grans retrats d'Evita Perón. El que mira al Sud mostra un somriure de complicitat, el que mira al Nord exhibeix el gest furiós i imperatiu d'un míting. El peronisme busca l'alè del Sud.

4 . CULTURA. "Buenos Aires té la productivitat de Quito i l'estrès de Nova York -em diu Alejandro Katz-, i al mateix temps té una creativitat cultural extraordinària". Alguns pensaran que les tres coses van juntes. D'un temps ençà, em diu l'escriptor Marcelo Cohen, "molts intel·lectuals d'esquerres estan descobrint el liberalisme". "El problema -afegeix- és que alguns es passen de frenada: no s'aturen a Isaiah Berlin, necessiten arribar fins a Vargas Llosa". El fervor dels conversos és un lloc comú arreu del món. En tot cas, hi ha una dada significativa: la cultura representa el 10 per cent del PIB de Buenos Aires, segons fonts del mateix govern de la ciutat.

Riure, malgrat tot