Publicitat
Publicitat

Grècia i el contagi polític

1 . LA POR. Un dels aspectes positius del resultat del referèndum grec és haver demostrat que, de mica en mica, la gent perd la por. Que el discurs polític basat en “nosaltres o el caos” cada cop té menys recorregut. Sempre ha estat un discurs pobre que només pot respondre a tres idees mesquines del poder. Primera: la negació del valor de la paraula, que en el fons és el reconeixement de la incapacitat de plantejar un projecte que parli realment a la gent, que li doni expectatives i perspectives i, per tant, contribueixi a posar les energies col·lectives en una direcció compartida, expressada i debatuda sense por. Segona: la desconsideració per la ciutadania, reduïda a un paper estrictament subaltern, com si la política no la concernís i la seva feina es reduís a votar correctament cada quatre anys. La màxima expressió d’aquesta idea del poder és l’elogi de la majoria silenciosa, del que no té afany ni voluntat d’exercir activament la seva condició de ciutadà. Com que no parla no sabem què pensa, i és molt fàcil fer-se’n portaveu. Val tot. Tercera: la concepció patrimonial del poder. El poder pertany als que es consideren dipositaris dels interessos de la nació (la bandera sempre és útil per embolcallar un espai restringit d’interessos polítics i econòmics). És una idea tancada de la política, incompatible amb els veritables valors de la societat oberta, que converteix en radicals i populistes tots els que no s’hi pleguen. Tot és populisme menys l’estret sistema d’interessos teixit des de la part alta de la piràmide.

Des d’aquest trípode conceptual, propi d’una manera d’entendre el poder desgraciadament massa hegemònica, el discurs de la por apareix com a natural cada cop que se sent trontollar l’escenari. Són moments en què, per les bretxes obertes a la societat per una situació d’excepció —les veritables crisis són rares i tenen un gran efecte revelador—, la realitat que amaga el discurs de la despolitització emergeix amb tota la seva cruesa. I la gent sovint se sent enganyada. Volen que tot el que han patit serveixi per a alguna cosa. Que no continuem igual. Dit d’una altra manera, les institucions del passat han perdut credibilitat i autoritat; les del futur encara no s’albiren. Qui representa les velles institucions se sent en perill. Alguns intenten canviar, però, generalment, els que són al poder pretenen resistir perquè en la seva mentalitat tota concessió és una cessió. Com? Espantant el personal.

2 . LA PARAULA. Tot el poderosíssim aparell comunicatiu europeu —institucions comunitàries, governs, terminals mediàtiques (també a l’interior de Grècia)— ha dedicat les seves millors bateries a espantar els grecs. Ha fracassat. És més, ha aconseguit ferir la sensibilitat de gent que s’ha sentit acorralada i ha volgut fer una demostració de dignitat. La por ha deixat de funcionar quan les classes mitjanes s’han partit per la meitat en el que constitueix un veritable terratrèmol social. Paralitzat per la manca de discurs, el PP segueix aferrat al discurs de la por, malgrat el mal resultat que ha donat a Grècia. Podem ens portaria al corralito, diu Pablo Casado, el nou portaveu escollit per connectar millor amb les noves generacions. Amb discursos així em sembla que només els seguirà la gent gran que ja fa temps que vota majoritàriament el PP. Tothom es fixa en la dimensió econòmica de la crisi grega. Però les seves conseqüències polítiques per a Europa, a mitjà termini, poden ser més importants. De moment, ja ha quedat en evidència el mal funcionament de la Unió: ¿com pot ser que un problema que afecta una part tan petita de la població i de l’economia europees s’hagi convertit en insoluble? Ara la pregunta és si hi haurà contagi grec a la ciutadania: si la pèrdua de la por es farà expansiva, i complicarà la vida als governs i als partits que s’han arribat a creure que eren propietaris exclusius de les institucions europees. Si la ciutadania perd la por, caldran explicacions, redistribució del poder i una manera diferent de tractar els ciutadans. L’estil —el llenguatge— torna a tenir importància. Cal recordar que al principi fou la paraula?

Riure, malgrat tot