APUNTS AL NATURAL

Erradicar la violència, mirar endavant

No es pot governar pendent de les esbroncades a les xarxes socials

Escolta aquí l'article en àudio

1. Llevar obstacles. “Hem d’erradicar la violència i tornar a la política el més aviat possible”, ha dit Jordi Sànchez. Erradicar: “Llevar radicalment”, diu el diccionari. No hauria trobat una paraula més contundent per condemnar la violència. El missatge és clar: no a la violència, no a la fantasia dels que creuen que com pitjor, millor, no a seguir atrapats en un impàs que només genera desgast, desconcert i desorientació. Les enquestes són reveladores, la ciutadania no veu sortida a l’actual situació, i aquesta és la pitjor de les notícies, perquè condueix inexorablement al conformisme i a la malenconia.

Les paraules de Jordi Sànchez són representatives de la posició dels presos. Ells són els que més rotundament s’han pronunciat contra la violència. A diferència dels que estan lliures, no tenen aquesta patètica por al què diran, que revela la debilitat d’uns lideratges polítics inconsistents. No es pot governar pendent de les esbroncades a les xarxes asocials, entre altres coses perquè a través d’elles es construeix una idea reduccionista i sectària de la ciutadania (i en diuen el poble). Però la sentència de Jordi Sànchez no va només dirigida als que encenen focs sinó també als que apagant-los els atien. Que és el que està dient quan demana política, ja.

2. Obrir fronteres. Hem arribat al final d'un parèntesi de dos anys en què, amb l'espera de la sentència com a coartada, s’havia instal·lat un cert immobilisme en un i altre cantó. Fer del pantà estat natural. Normalitzar l’anormalitat. I en política, tota situació aparentment provisional, quan s’allarga una mica, acaba cristal·litzant en sistema d’interessos. L’impàs és converteix en statu quo. I una part dels que s’hi han instal·lat ja s'hi troben prou bé. Fins al punt que la hipòtesi de canviar d’etapa els pot resultar inquietant: ja s’havien avesat a l’equilibri entre una certa grandiloqüència verbal i un bloqueig a la pràctica, que el que ha fet és desgastar greument la política.

Enfront dels polítics, alguns alimenten el mite del poble –què és el poble?– portador de totes les virtuts per exigir la sagrada unitat de l’independentisme. Dues objeccions: aquesta unitat no existeix –hi ha evidents interessos contraposats en un espectre tan ampli– i imposar-la artificialment no té sentit; al revés, té efectes de bloqueig perquè alguns no gosen fer els passos que haurien de fer. I l’obertura de les fronteres de l’independentisme és via sine qua non si es vol entrar en una fase de solucions polítiques. I aquí sí que hi ha un espai exigible: projectes concrets de futur, que no es quedin en brindis al sol. Una declaració parlamentària sobre l’autodeterminació pot servir per mantenir l’aparença d’unitat, però tothom sap que, si un dia arriba, serà al final del camí, i posar-la per davant és bloquejar qualsevol sortida. Hi ha molta feina a fer, i molt més complicada que l’alegre reiteració de les grans consignes.

Ens hem d’acostumar a llegir els nostres problemes en clau més àmplia, perquè és l'única manera de mirar més enllà dels ressentiments i les querelles cròniques. La sensació d’impotència de la política està estesa arreu perquè el poder s’ha desplaçat a altres espais. I hi ha també mutacions socials de fons que no podem menystenir. Com són les formes de politització de les noves generacions? Sempre hi ha hagut una certa fascinació per la violència. Abans la clau era revolucionària; ara sembla ser, d’acord amb un temps de manca d’expectatives (és a dir, sense horitzó de futur), més individual i un punt nihilista –on són els límits?

De moment, tristament, no arribem a mirar gaire més lluny que al final de la pròxima etapa. Esperem el 10-N i, després, a veure què es pot fer. Això vol dir anar a votar massivament, que és la manera més objectiva de protestar contra la sentència i demostrar el pes de cada cosa.