Llarga espera
Els obstacles per trobar sortida a la situació catalana són dos: la construcció i propagació d’un relat polític i judicial que, davant la impossibilitat de derrotar-los, busca la humiliació dels dirigents polítics independentistes i dels dos milions i escaig de ciutadans que els donen suport; i la incapacitat de trobar, a cada bàndol, gent amb prou autoritat per, primer, asseure's a parlar amb franquesa i, segon, fer que les seves bases acceptin decisions forçosament antipàtiques perquè suposaran renúncies i claudicacions.
Com que l’economia no sembla ressentir-se de la crisi política, la resignada assumpció de l’impàs creix. Però és una situació tramposa que comença a afavorir la toxicitat ideològica: si tot va igual de bé, per què necessitem la Generalitat? No ens enganyem: hi ha molts sectors, aquest dies me’n parlava gent de la recerca i els serveis socials, que estan patint greument la paràlisi.
El camí judicial ho té tot empantanegat. Les decisions polítiques es poden revertir, modificar i negociar. Els procediments judicials, quan estan en curs, són molt difícils de frenar. I la formació de govern a Catalunya és una urgència, però d’efectes limitats mentre el carrusel judicial continuï. Així, sense ningú a Madrid amb voluntat i autoritat per canviar el curs de les coses i amb un govern del PP en caiguda lliure, què queda? La sobreactuació, l’assumpció per part del bloc unionista i del seu entorn mediàtic de l’estrafolari relat del jutge Llarena, atrapat per la seva pròpia instrucció. Un cas rar d’imprudència processal, en un cas polític. És més lògic preparar una instrucció des de la banda baixa dels delictes i que sigui el tribunal el que ho tiri cap amunt. Però l’ensurt amb la justícia alemanya ha convertit ja en una qüestió d’honor patriòtic la defensa del relat jurídic establert. I ha provocat com a rèplica el bloqueig a l’altre cantó: l’escalada espanyola anima la resistència-espectacle de Puigdemont.
Em deia un dirigent independentista que la divisió, en el si del sobiranisme, sobre el que s’ha de fer, no és qüestió de partit, és entre els que són a la presó i els que són a l’exili. I així, entre un relat i l’altre, tots a l’espera de no se sap ben bé què.
