Salut i llibertat
He llegit unes declaracions del doctor Oriol Mitjà en què proposava eines per quan acabi el confinament com ara la creació d’un DNI víric que permeti que cadascú pugui acreditar si està infectat o no, o la geolocalització a través del telèfon mòbil per obtenir una informació -per exemple de les persones amb les quals s’ha tingut contacte últimament- que permeti organitzar confinaments territorials parcials o personals. No dubto de l’eficàcia en termes d’erradicació del virus de la proposta del doctor. A més, són pràctiques que s’han assajat, sembla que amb eficàcia, en alguns llocs de l’hermètic món asiàtic. Però no per això la idea deixa d’esverar-me.
Estem vivint una greu restricció de llibertats bàsiques, amb una suspensió temporal que hem acceptat per la por i perquè estava legitimada per la ciència. Però no confonguem una societat amb un hospital. La vida en comú és per definició una situació de risc que entre tots plegats hem d’assumir, optimitzant-ne les potencialitats i protegint-nos adequadament. Per al benestar dels humans la qualitat i eficiència del sistema sanitari és capital, però no suficient: la vida bona es basa en la llibertat. Les temptacions autoritàries ja són prou fortes perquè, a sobre, tinguin la salut com a coartada.
Deia Milan Kundera que un estat totalitari és aquell on no hi ha espai per a la intimitat. I a Futur passat Richard Kosseleck narra el somni que un metge alemany va tenir el 1934. “Després de la consulta, cap a les nou de la nit, em vaig tombar tranquil·lament al sofà amb un llibre sobre Mathias Grunweld, quan, de cop, la meva habitació, tota la casa, es va quedar sense parets. Vaig sentir el soroll d’un altaveu: «Per decret se suprimeixen les parets fins al 17 d’aquest mes»”. Se’m dirà que les tecnologies de la informació ja han tirat a terra els murs de totes les cases, amb la col·laboració de tots nosaltres, que els subministrem el material.
Estem en confinament. És peremptori sortir-ne com més aviat millor si no volem que el remei sigui pitjor que la malaltia. No dubto que Oriol Mitjà pensa en mesures temporals. Però, compte, perquè es comença pel DNI víric i s’acaba amb el document de bona conducta que permet a l’estat classificar els ciutadans, com ja passa a Xina.
