El futur de les pensions a Catalunya

El fons de reserva de la Seguretat Social ha estat dilapidat pels governs del PP en aquests darrers anys

En els últims mesos s’ha parlat molt de la problemàtica de les pensions, que preocupa 1,7 milions de pensionistes catalans, tot i que de manera esbiaixada. I ara, en plena campanya electoral sota l’article 155, això probablement no s’esmenarà. Això va succeir, per exemple, quan la ministra Báñez (18-9-2017) atribuïa a Catalunya una quarta part del dèficit de la Seguretat Social sense considerar que dins dels ingressos estatals hi havia 37.005 milions d’euros no territorialitzats (un 28,2% del total) dels quals no s’atribuïa a Catalunya ni un cèntim.

Demogràficament, Catalunya, Espanya i molts països occidentals no presenten diferències substancials. Anem cap a un progressiu envelliment de la societat, conseqüència directa tant de la baixa natalitat com de l’augment de l’esperança de vida. Al segon factor no hi podem renunciar i el primer és difícil de redreçar en una societat marcada per la precarietat laboral i la manca de facilitats que permetin una compatibilitat real entre feina i família. En qualsevol cas, el fet que cap mesura que s’implementi en aquesta matèria tingui efectes a curt termini no eximeix de la necessitat d’aplicar-ne pensant en el futur.

Econòmicament, sí que es produeixen diferències entre Catalunya i Espanya, lligades al mercat de treball, i que mostren una sostenibilitat més gran de les pensions catalanes. La primera, i molt important, és que Catalunya té una proporció més gran de població en edat de treballar i que efectivament treballa. La seva taxa d’ocupació (percentatge de la població de 20 a 64 anys que treballa) és 6 punts superior a l’espanyola, similar a l’europea i conseqüència d’una taxa d’atur més baixa i d’una propensió històrica més gran de la dona a treballar fora de casa. Això ha estat així des del 1988. La segona és que la cotització mitjana d’un treballador català a la Seguretat Social és un 8,6% superior a la d’un treballador espanyol, com a conseqüència d’uns salaris més alts i d’una contractació indefinida superior en uns 4,7 punts. En canvi, Catalunya té un nombre més gran de pensionistes en proporció a la seva població de més de 65 anys i amb pensions mitjanes més altes, cosa que és una contrapartida lògica als factors anteriors. Tot i així, la diferència entre pensions pagades i cotitzacions cobrades en relació al PIB és inferior a Catalunya en 0,24 punts de PIB (dades del 2016). Per tant, totes les afirmacions que es fan i s’han fet relatives a una suposada incapacitat de Catalunya de sostenir un sistema de pensions públic similar a l’espanyol són sobreres i infundades. Més aviat és al contrari.

Dir que Catalunya no pot sostenir un sistema de pensions públic similar a l’espanyol és infundat

Quin és el futur previsible? D’entrada hem de recordar que el fons de reserva de la Seguretat Social, constituït l’any 2000 amb la intenció de contribuir a pal·liar els efectes de l’augment de l’esperança de vida previstos a partir del 2022, ha estat dilapidat pels governs del PP en aquests darrers anys. Descomptats els préstecs que s’han hagut d’assumir per abonar les pagues extraordinàries del juny i el desembre del 2017, el fons se situa ara mateix en nivells negatius. La guardiola està buida.

Addicionalment, les reformes dels darrers anys, i molt especialment les aprovades pel PP, han posat els pensionistes actuals i futurs en una situació extremadament difícil pel que fa a la suficiència de les seves pensions en els anys futurs. Des del 2014, any rere any les pensions es veuen sotmeses a una fórmula de revaloració que en la pràctica les limita a un 0,25% anual, quan la inflació objectiu del BCE és del 2%. Això vol dir que les pensions poden perdre en deu anys un 19% del poder adquisitiu si les expectatives d’inflació es compleixen. D’altra banda, als futurs pensionistes no només se’ls endarrereix l’edat d’inici de la jubilació, sinó que a més a partir del 2019 patiran l’aplicació de l’anomenat factor de sostenibilitat. A la pràctica això suposarà un descompte en la pensió, un descompte que anirà augmentant a mesura que ho faci l’esperança de vida dels pensionistes, com és d’esperar i de fet preveuen els experts.

El pitjor de tot és que els mateixos experts, començant per l’Airef o la Fedea, consideren que aquestes mesures no són suficients per afrontar els anys de màxima tensió que clarament arribaran a partir de mitjans de la propera dècada, quan es jubilin els fills del baby boom.

I tot això està passant en un país amb un nivell de frau fiscal que s’intueix del doble que la mitjana europea, un país on la lluita contra aquest flagell es concentra en les rendes salarials més fàcilment controlables i on s’obvien els diferents mecanismes d’elusió fiscal a l’abast de les grans fortunes i companyies. És el mateix país on també s’ha dilapidat i es continua dilapidant la despesa pública en obres faraòniques sense rendibilitat social ni econòmica però que permeten a determinades elits lluir uns comptes de resultats ben granats.

Etiquetes