Es podrà salvar l'euro?

No ha de sorprendre a ningú que Itàlia hagi elegit un govern euroescèptic

Potser s’acosta una nova crisi de l'euro. Itàlia, la tercera economia de l'eurozona, ha elegit un govern que, en el millor dels casos, es pot qualificar d’euroescèptic. No hauria de sorprendre a ningú. La reacció d'Itàlia és un altre episodi previsible (i previst) de la ja llarga saga d'un sistema monetari mal dissenyat, en el qual la potència dominant, Alemanya, impedeix unes reformes necessàries i insisteix en l’aplicació d’unes polítiques que agreugen els problemes, amb una retòrica que sembla dirigida a atiar les baixes passions.

El resultats de l’economia italiana no han sigut bons des de la introducció de l'euro. El PIB real (deflactat) del 2016 va ser igual que el del 2001. Però a l'eurozona en conjunt les coses tampoc li han anat gaire bé. Del 2008 al 2016, el PIB real només ha crescut un 3% en total. El 2000, un any després de la introducció de l'euro, l'economia dels Estats Units era només un 13% més gran que la de l'eurozona; el 2016 aquest percentatge va arribar al 26%. Després d'un creixement real aproximat del 2,4% durant el 2017 –insuficient per revertir els danys d'una dècada de crisi–, l'economia de l'eurozona torna a trontollar.

Si un país funciona malament, el que falla és el país; si són molts països els que funcionen malament, el que falla és el sistema. I com explicava al meu llibre 'The euro: how a common currency threatens the future of Europe', aquest sistema monetari, el de l’euro, gairebé sembla dissenyat per fracassar. Als governs els ha pres els principals mecanismes d'ajust (tipus d'interès i de canvi) i, en comptes de crear institucions noves que ajudin els països a afrontar els seus problemes, ha imposat noves limitacions –basades sovint en teories econòmiques i polítiques desacreditades– al dèficit, a l’endeutament i fins i tot a les polítiques estructurals.

L'euro ha fet el contrari del que es va anunciar: ha frenat el creixement i ha sembrat la discòrdia

Deien que l'euro portaria la prosperitat per a tothom, i que això fomentaria la solidaritat i ajudaria a aconseguir l'objectiu de la integració europea. Però, en realitat, ha fet exactament el contrari: ha frenat el creixement i ha sembrat la discòrdia.

El problema no és la falta d'idees sobre la manera de tirar endavant. El president francès, Emmanuel Macron, va exposar unes propostes clares per al futur d'Europa al setembre, en un discurs pronunciat a la Sorbona, i al maig, quan va rebre el premi Carlemany pel seu compromís amb la unitat europea. Però la cancellera alemanya, Angela Merkel, va tirar una galleda d'aigua freda a les seves propostes en aconsellar, per exemple, que s’invertissin sumes irrisòries en zones que les necessiten amb urgència.

En el meu llibre subratllava que era absolutament necessari implantar un sistema comú de garantia de dipòsits per impedir els pànics bancaris als països amb més problemes. Alemanya sembla conscient de la importància que té la unió bancària per al funcionament d'una moneda única, però la seva resposta ha sigut com la de Sant Agustí: “Oh, Senyor, fes-me cast, però encara no”. Es veu que això de la unió bancària és una reforma que s’ha de fer una hora o altra, però en el futur, amb independència de les destrosses del present.

El principal problema d’una unió monetària és la correcció dels desajustos dels tipus de canvi, com el que ara afecta Itàlia. La resposta d'Alemanya és carregar el mort als països dèbils, que ja pateixen un elevat índex d’atur i tenen un ritme de creixement baix. I ja sabem com acaba tot plegat: més dolor, més patiment, més atur i fins i tot menys creixement. A més, encara que el creixement es recuperi una mica, el PIB mai arribarà al nivell que hauria aconseguit amb una estratègia més assenyada. L'alternativa és transferir una part important del pes de l'ajust als països més rics, amb salaris més alts i una demanda més estable gràcies als programes d'inversió pública.

Ja hem vist moltes vegades el primer i segon acte d'aquest drama. S’elegeix un nou govern que promet negociar millor amb els alemanys per posar fi a l'austeritat i dissenyar un programa de reforma estructural més raonable. Però encara que els alemanys cedeixin una mica, no n’hi ha prou per canviar el rumb econòmic. Creix el sentiment antialemany i cau qualsevol govern (de centreesquerra o centredreta) que insinuï la necessitat de fer reformes. Avancen els partits antisistema. S’instal·la el bloqueig polític.

Alemanya i altres països del nord d'Europa poden salvar l'euro si fan gala de més humanitat i flexibilitat

Els dirigents polítics de tota l'eurozona cauen en la paràlisi: els ciutadans volen continuar a la Unió Europea, però també volen que s’acabi l'austeritat i torni la prosperitat. Els diuen que no poden tenir totes dues coses. Els governs en dificultats, amb l’esperança que al nord d'Europa canviïn d’actitud, mantenen el rumb alhora que creix el patiment del seu poble.

L'excepció a la regla és el govern socialista del primer ministre portuguès, António Costa: ha aconseguit que el seu país torni a créixer (un 2,7% el 2017) i té un alt nivell de popularitat (a l'abril, el 44% dels portuguesos consideraven que la gestió del govern superava les seves expectatives).

Potser Itàlia serà una altra excepció, tot i que en un sentit molt diferent: l’oposició a l'euro ve tant de l'esquerra com de la dreta. Ara que la Lliga Nord és al govern, Matteo Salvini –que n'és el líder i és un polític experimentat– potser complirà les amenaces que els neòfits d’altres països no s’han atrevit a tirar endavant. Itàlia és prou gran, i té prou economistes bons i creatius, per gestionar una sortida 'de facto' de l'euro amb la instauració en la pràctica d'un sistema flexible de doble moneda que potser ajudaria a recuperar la prosperitat. Això infringiria les normes de l'euro, però el pes de la decisió 'de iure', amb totes les seves conseqüències, es transferiria a Brussel·les i Frankfurt, mentre Itàlia aprofitaria la paràlisi de la UE per impedir la ruptura final. Fos quin fos el resultat, l'eurozona quedaria feta miques.

Però no cal que les coses arribin a aquest extrem. Alemanya i altres països del nord d'Europa poden salvar l'euro si fan gala de més humanitat i flexibilitat. De tota manera, com que ja he vist tantes vegades els primers actes d'aquest drama, no crec que en vulguin canviar l'argument.

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell