El que hem d'aprendre dels huracans

L’huracà Harvey ha deixat al seu pas vides enfonsades i enormes danys a la propietat, que segons algunes estimacions oscil·len entre els 150.000 i els 180.000 milions de dòlars. Però la tempesta que va caure sobre la costa de Texas durant gairebé una setmana també planteja preguntes profundes sobre el sistema econòmic i les polítiques dels Estats Units.

És una ironia, per descomptat, que un esdeveniment tan relacionat amb el canvi climàtic es produeixi en un estat on hi ha tanta gent que nega el canvi climàtic, i on l’economia depèn bàsicament dels combustibles fòssils que generen l’escalfament global. No cal dir que cap esdeveniment climàtic concret pot estar directament relacionat amb l’augment dels gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. No obstant, els científics han pronosticat que aquest augment faria pujar no només les temperatures mitjanes sinó també la variabilitat climàtica, i sobretot la probabilitat que hi hagi esdeveniments extrems com l’huracà Harvey. Com va concloure el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic fa uns quants anys, “hi ha proves que algunes màximes han canviat com a conseqüència d’influències antropogèniques, incloent-hi l’augment de gasos d’efecte hivernacle en les concentracions atmosfèriques”. L’astrofísic Adam Frank ho va explicar succintament: “Un augment de la calor comporta una humitat més gran en l’aire, cosa que comporta més precipitació”.

Sens dubte, Houston i Texas per si sols no podrien haver fet gaire davant l’augment dels gasos d’efecte hivernacle, tot i que podrien haver tingut un paper més actiu a l’hora d’impulsar polítiques climàtiques sòlides. Ara bé, les autoritats locals i estatals es podrien haver preparat millor davant del perill d’aquests esdeveniments, que castiguen la zona amb una certa freqüència.

A l’hora de trobar respostes a l’huracà -i de finançar algunes de les reparacions-, tothom es gira cap al govern, tal com va passar després de la crisi econòmica del 2008. Un cop més, és una ironia que això passi ara en una zona del país on el govern i l’acció col·lectiva són tan freqüentment rebutjats. No va ser menys irònic que els gegants de la banca nord-americana, havent predicat l’evangeli neoliberal de reduir el govern i eliminar la regulació que prohibia algunes de les seves activitats més perilloses i antisocials, recorreguessin al govern en moments de necessitat.

Hi ha una lliçó clara que es pot aprendre d’aquests episodis: els mercats per si sols són incapaços de proporcionar la protecció que necessiten les societats. Quan els mercats fallen, com solen fer, l’acció col·lectiva és imprescindible.

I, com passa amb les crisis financeres, cal una acció col·lectiva preventiva per mitigar l’impacte del canvi climàtic. Això significa assegurar que els edificis i les infraestructures es construeixin de manera que puguin suportar circumstàncies extremes i no es trobin en les zones més exposades a patir danys greus. També significa protegir els ecosistemes ambientals, especialment els aiguamolls, que poden tenir un paper important a l’hora d’atenuar l’impacte de les tempestes. Significa eliminar el risc que un desastre natural pugui portar a l’emissió de productes químics perillosos, com va passar a Houston. I significa tenir plans de resposta adequats, incloent-hi l’evacuació.

Es necessiten inversions governamentals efectives i regulacions fortes per assolir cadascun d’aquests objectius, independentment de la cultura política predominant a Texas i en altres llocs. Sense una regulació adequada, els individus i les empreses no tenen cap incentiu per prendre les precaucions adequades, ja que saben que la major part del cost dels esdeveniments extrems anirà a càrrec d’altres. Sense una planificació i una regulació públiques adequades, que incideixin també en el medi ambient, les inundacions seran pitjors. Sense una planificació per prevenir les catàstrofes i un finançament adequat, qualsevol ciutat pot quedar atrapada en el dilema en què es va trobar Houston: si no ordena una evacuació, moltes persones moriran; però si ordena una evacuació, la gent morirà en el caos subsegüent i els embussos de trànsit impediran que la gent en surti.

Amèrica i el món paguen un preu elevat per la devoció a la ideologia antigovernamental extrema que han adoptat el president Donald Trump i el seu Partit Republicà. El món el paga perquè les emissions acumulatives de gasos d’efecte hivernacle dels Estats Units són més grans que les de qualsevol altre país; encara avui en dia, els EUA són un dels líders mundials en emissions per càpita de gasos d’efecte hivernacle. Però Amèrica també paga un preu alt: altres països, fins i tot països en desenvolupament, com Haití i l’Equador, semblen haver après (sovint amb molt sacrifici i només després d’algunes catàstrofes terribles) com gestionar millor els desastres naturals.

Després de la destrucció de Nova Orleans causada per l’huracà Katrina el 2005, el bloqueig d’una bona part de la ciutat de Nova York provocat pel Sandy el 2012 i ara la devastació provocada a Texas pel Harvey, els Estats Units poden i han d’actuar millor. Tenen prou recursos i capacitat per analitzar aquests esdeveniments complexos i les seves conseqüències, i formular i implementar reglaments i programes d’inversió que mitiguin els efectes adversos sobre la vida i les propietats de les persones.

El que no té Amèrica és una visió de govern coherent per part de la dreta, que, treballant amb interessos especials que es beneficien de les seves polítiques extremes, continuen fent un discurs hipòcrita. Abans d’una crisi, es resisteixen a establir regulacions i s’oposen a la inversió i la planificació del govern; després, exigeixen -i reben- milers de milions de dòlars per compensar-los per les pèrdues, fins i tot les que s’haurien pogut impedir fàcilment.

Només es pot esperar que els Estats Units, i altres països, no necessitin més persuasió natural abans de prendre’s seriosament les lliçons de l’huracà Harvey.

Copyright Project Syndicate

Etiquetes