El dret a la vida i a una mort digna

Aquesta setmana una proposició de llei per a la regulació de l’eutanàsia ha superat el debat de totalitat al Congrés de Diputats, en contra de les esmenes presentades pel PP i Vox. D’aquesta manera s’encara, finalment, la tramitació legislativa d’un tema rellevant que havia quedat pendent des de l’any passat a causa de la impossibilitat de formar govern.

Durant l’estiu del 2019 van arribar al Congrés dues propostes de regulació, del grup socialista i del grup confederal d’Unides Podem, respectivament. També s’havia presentat una proposició de despenalització de l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi fruit de la iniciativa del Parlament de Catalunya, que l’havia aprovada amb tots els grups de la cambra excepte el Partit Popular. Aquests textos van quedar sense resolució a causa de la dissolució de les Corts, però demostren que el tema ja era molt present a l’agenda política i que és una demanda social àmplia a la qual cal donar resposta. Aconseguir ara encetar el debat parlamentari sobre aquesta norma, superant l’oposició del PP i de Vox, és una demostració dels avenços que suposa tenir un govern d’esquerres en temes tan importants com aquest.

La mort digna és una qüestió vinculada als drets civils en la qual el nostre país no ha aconseguit progressar, tot i haver aprovat lleis en aquest àmbit capdavanteres a escala internacional com el matrimoni homosexual el 2005 o la llei de terminis per a l’avortament de l’any 2010. Segurament això s’explica en part pel fet de ser un tema que afecta directament el primer dels drets fonamentals: el dret a la vida. No obstant això, no es pot entendre el dret a la mort digna sinó com un element més del dret a la pròpia vida.

La proposició presentada en el seu moment pel Parlament de Catalunya se centrava en despenalitzar l’eutanàsia, de tal manera que l’article corresponent del Codi Penal eximeixi de responsabilitat criminal la persona que causi la mort o ajudi a morir algú que ho demani de manera lliure, inequívoca i expressa, sempre que pateixi una malaltia terminal o incurable que li causi patiment físic o psíquic greu. La proposició recorda que actualment hi ha referents internacionals de legalització o regulació de l’eutanàsia i el suïcidi assistit, amb nivells i continguts diversos. Aquestes normes van començar a aparèixer a finals dels noranta i principis de la dècada del 2000 a l’estat d’Oregon, a Suïssa, als Països Baixos i a Bèlgica, i amb els anys s’han estès a altres parts dels Estats Units, a Luxemburg, a Colòmbia i al Canadà.

La proposta que ara es comença a treballar al Congrés, provinent del grup parlamentari socialista, va una mica més enllà de la iniciativa del Parlament i entra a regular l’eutanàsia, a més d’incloure’n la despenalització.

La norma reconeix el dret a sol·licitar ajuda per morir amb la deguda informació prèvia d’un metge i complint determinats requisits. El dret a aquesta assistència només es reconeix a les persones que pateixen una malaltia greu i incurable o bé una malaltia greu, crònica i que afecta directament l’autonomia física i les capacitats d’expressió i relació, en ambdós casos sempre que aquestes patologies comportin un patiment físic o psíquic constant i intolerable que persistirà.

A més, cal que el pacient tingui nacionalitat o residència legal a Espanya, que rebi per escrit tota la informació sobre la seva situació mèdica i les alternatives, que hagi sol·licitat l’ajuda per morir per escrit dues vegades amb un lapse mínim de quinze dies i que signi un consentiment informat sobre la prestació de l’ajuda per morir. La proposició de llei també preveu la creació de comissions d’avaluació i de control a escala autonòmica que revisaran els casos.

Justament pel fet que la vida humana és l’interès individual i col·lectiu primer i prioritari, un dels drets fonamentals bàsics sobre els quals s’ha construït la teoria política i jurídica moderna, és central reconèixer-lo de manera completa: incloent-hi el dret a decidir de manera lliure i autònoma per poder passar la fi de la pròpia vida amb dignitat.

És inhumà el patiment de la persona que és obligada a viure en contra de la seva voluntat davant una situació de malaltia greu o terminal. Veient tantes d’aquestes persones que tenen la valentia i maduresa per prendre la decisió de posar fi a la seva vida, la normativa no pot fer menys que generar un espai de garantia i salvaguarda de drets que els faciliti la superació d’aquest procés final, tant a ells com als seus familiars i persones properes. Davant d’aquesta situació, hem de poder estar a l’altura de respectar i garantir el dret a una mort digna com a part intrínseca que és del dret a la pròpia vida.