Un finançament de partits més igualitari

Cal obrir un debat sobre quin ha de ser l’origen dels recursos que reben els partits

Lamentablement en els últims temps han sorgit diversos casos que posen en dubte les fonts de finançament de partits polítics de rellevància. Més enllà de denunciar aquestes trames i la necessitat de més controls, també cal obrir un debat sobre quin ha de ser l’origen dels recursos que reben els partits per dur a terme la seva tasca de representació.

Aquesta matèria es regula a la llei orgànica sobre finançament de partits polítics, que estableix dues grans fonts de recursos. D’una banda, trobem els públics, que consisteixen en les subvencions per despeses electorals, les que s’atorguen als partits en proporció al seu nivell de representació institucional, i les aportacions que els grups parlamentaris i dels ajuntaments poden fer als partits, corresponents del finançament que reben com a tals. De l’altra, hi ha els recursos privats, que són les quotes dels afiliats, els beneficis d’activitats a les seus i de gestió del patrimoni, les donacions, els préstecs i les herències.

En relació a l’àmbit del finançament privat, l’any 2015 es va eliminar la possibilitat de rebre donacions de persones jurídiques i es va abaixar el límit anual de 100.000 euros a 50.000 euros per donant. Els donants tampoc poden ser part d’un contracte vigent amb el sector públic i, no cal dir-ho, les donacions no poden ser anònimes ni revocables. A més, aquesta última reforma de la llei va incloure el concepte de finançament participatiu (segurament més conegut com a 'crowdfunding') i el va equiparar en els seus requisits a les donacions privades.

El finançament de partits suposa un debat de model, un d’aquests elements estructurals que determinen la forma de la nostra democràcia

La reforma sens dubte va ser positiva en termes de transparència. No obstant, manté un inconvenient del nostre model de finançament de partits, que és l’excessiva desigualtat de recursos que genera. Tot i que és lògica una certa ponderació en relació al nivell de representativitat, cal valorar si la situació actual no menyscaba el pluralisme polític. Per posar un exemple, segons l’últim informe de fiscalització publicat pel Tribunal de Comptes (2015), el finançament públic rebut individualment per Ciutadans, Podem, ERC, ICV, IU i el PNB representava aproximadament el 10% del rebut pel PP i el PSOE.

El finançament de partits suposa un debat de model, un d’aquests elements estructurals que determinen la forma de la nostra democràcia. Es tracta d’una qüestió vital per establir si tenim un sistema clientelar en què els lobis i les grans empreses compten amb una influència sobredimensionada en relació a altres grups socials –encara que sigui a través de donacions individuals–, o bé un sistema en què l’Estat, conscient de la perpetuació de les desigualtats que implica la falta d’acció pública en aquest sentit, actua per equilibrar les diferències entre els recursos amb què compten els diversos interessos per fer sentir la seva veu a les institucions.     

Les oportunitats que no genera el sector públic queden a la mercè de la manca d’equitat dels recursos privats. Per tant, un accés igualitari a les possibilitats de representació requereix un sistema de finançament de partits basat en subvencions públiques més igualitàries, juntament amb mesures de control estrictes per evitar desviaments.