Carol López o qui ha matat Laura Palmer
BarcelonaVa ser Marcel Borràs qui va inocular a Carol López el virus de Twin Peaks : “Em va dir: «Ja veuràs com no ha passat el temps». La vaig veure a l’estiu i m’hi vaig enganxar moltíssim. És veritat que, narrativament, no ha passat el temps”, explica l’autora. Així que la sèrie de culte dels 90, que aquest 2016 tindrà un esperat revival, ha acabat inspirant el seu nou espectacle, Sunday morning, un exercici de gènere d’arrel lynchiana que de vegades acosta el públic al dilema de Homeland i d’altres fa pensar en la tensió sexual no resolta de l’últim True detective. “ The wire és la meva sèrie preferida -confessa-. Veig moltes sèries i crec que hi ha una generació que estem influenciats per això. No hi penso quan escric però segur que ho duc integrat”.
Quan Carol López es posa a jugar amb el misteri, no deixa cap detall tòpic a l’atzar -una pluja incessant, un cafè dolent i un ordinador tronat, una investigadora que parla a una gravadora i un sospitós que entra amb la gavardina xopa-, però alhora no deixa de ser la Carol López dels diàlegs aguts, la mà esquerra per la comèdia, el trencament de la quarta paret i aquí, sobretot, els girs inesperats. Sumats, són ingredients que escauen a una petita sala com la Flyhard del barri de Sants -on s’estrenarà el dia 14 de gener- per aconseguir crear l’efecte intrigant, de misteri, de res no és el que sembla i tothom té un secret amagat.
No es pot explicar gaire més que el plantejament de la trama si no es vol fer un espòiler: una noia (Nausicaa Bonnín) és en una comissaria rònega investigant un cas criminal quan hi entra un home (Isak Férriz) que s’inculpa d’un crim. Ell té ganes de parlar i ella necessita que marxi. El Sunday morning de la Velvet Underground que dóna títol a l’obra és només una de les pistes trampa que caldrà descartar per resoldre el cas d’uns assassinats en cadena els diumenges al matí.
Aquest no només és el primer thriller que escriu i dirigeix Carol López -el seu Last chance de fa una dècada podria ser el precedent més pròxim-, també és el primer muntatge que ha portat a escena amb el text pràcticament tancat, quan habitualment el construeix sobre l’escenari a partir del treball amb els actors. El motiu: va escriure’n una primera versió per al Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta i, després de veure Twin Peaks, va reescriure l’obra sota l’influx del misteri de Laura Palmer. “Va ser la clau per allargar el Sunday morning. També és una màxima de David Mamet: no t’has de fiar de res”, diu López.
Intriga i atractiu
Aquesta peça de cambra -un salt després d’estrenar El viaje a ninguna parte de Fernán Gómez al CDN i també de dirigir per a la companyia Sixto Paz L’efecte,de Lucy Prebble, a la Sala Beckett-, un muntatge que ha de crear intriga i certa tensió a l’espectador només amb la trama i ben pocs elements escènics, és un camp de risc en la carrera de la dramaturga. “Quan faig una comèdia o una obra generacional sempre penso: «A qui li importarà? Què diran?» Des d’aquesta inseguretat i des del risc és des d’on s’ha de crear. Jo ara no sé què passarà, quina serà la reacció del públic. I quan vingui, ja no el podré controlar”, afirma.
Com va fer en la seva comèdia més popular, Germanes, o en la més recent Res no tornarà a ser com abans -que el 2015 ha adaptat al cinema-, la directora ha apostat per actors poc obvis com a parella protagonista. L’imponent Isak Férriz i la misteriosa Nausicaa Bonnín interpreten dos personatges atractius, que tant poden ser el gendre o nora perfectes com desequilibrats que amaguen secrets obscurs i interessos inconfessables. Els dos podrien haver matat Laura Palmer.
