R+D, crítica i experimentació: 25 anys de la Tàpies
BarcelonaAntoni Tàpies (1923-2012) va registrar la seva fundació l’any 1984 amb l’objectiu tant de preservar i divulgar l’obra pròpia com de defensar “les manifestacions de l’esperit humà, de tots els temps i països, que tinguin sentit de progrés i de modernitat” i particularment, esclar, l’art contemporani. “Als estatuts hi deia que ho feia per posar en pràctica ideals impossibles de dur a terme en una sola vida”, explicava l’exdirectora de la Fundació Tàpies Laurence Rassel (2008-2015). I la celebració ahir del 25è aniversari de l’obertura de la seu actual, al cèntric edifici de Domènch i Montaner, suposa la consolidació d’aquella idea original.
El poder de convocatòria que va aconseguir un acte privat i poc pompós -que reunia els quatre directors que han passat per la casa, Manuel Borja-Villel, Nuria Enguita, Rassel i Carles Guerra- ho demostra. Hi havia artistes com Perejaume, Eulàlia Valldosera, Daniel García Andújar, Antoni Llena, Sergi Aguilar i Pere Portabella; comissaris com Valentín Roma; galeristes com Carlos Durán, Emilio Álvarez, Antoni Estrany i Àngels de la Mota; altres directors com Ferran Barenblit, Vicenç Villatoro i Àlex Susanna; a més de l’alcaldessa, Ada Colau, i la família de l’artista, la viuda, Teresa, el seu fill Toni i dos néts.
L’elecció del primer director de la Tàpies, Borja-Villel (1990-1998), va marcar la línia que pretenia incentivar la institució. Segons explica Marcelo Expósito a Conversación con Manuel Borja-Villel (Ed. Turpial), va ser designat perquè tenia un relat dissident del cànon català, que considerava l’artista un mite vivent. “Per a mi, Tàpies suposava el final d’un relat històric”, hi diu Villel. Així, a la Fundació “no es tractava d’assentar una visió conservadora de l’artista ni de l’art català, sinó d’aportar una lectura nova deixant constància d’un final de cicle”, recorda. La revisió crítica tant de l’obra de Tàpies com de la mateixa fundació, de l’art públic i de la societat mateixa, van ser eixos centrals de la seva etapa. Ahir Borja-Villel va citar una de les exposicions, La ciutat de la gent (1996), una mostra fotogràfica que oferia una contraimatge de la Barcelona oficial i que ja apuntava les transformacions resultat de la indústria turística i la terciarització: “Va fracassar. Però les grans exposicions han de fracassar perquè no estem preparats per als reptes que ens plantegen”, va dir.
El nou director del centre, Carles Guerra, també va referir-se al sacseig que va suposar La ciutat de la gent per assegurar que el futur de la Fundació passa per obrir-se encara més a entorns socials diferents, per defensar el paper de la cultura i “teixir tantes aliances com puguem imaginar” -d’aquí que el lema de l’aniversari sigui Tres mil anys d’amistat, un text de Tàpies del 1991-. Laurence Rassel va recordar que en la seva etapa directament van fer caure les parets del centre per obrir-se a més disciplines i públics. “Vam experimentar amb els límits del museu. Què hi cap en un museu? És un lloc de risc màxim i d’empoderament”, es responia.
Compromís amb la ciutadania
Els directors van assenyalar el paper del primer director i president de la Fundació, Miquel Tàpies (mort el 2013 als 52 anys), en defensar la llibertat i el discurs crític de la institució: “Va resistir a embats de molts tipus per fer un programa arriscat i tot i això molt ben rebut”, va dir Enguita (1998-2008), que va definir el centre com “la R+D de l’art contemporani a Barcelona” per fer projectes amb poca visibilitat mediàtica i treballar amb artistes poc coneguts i avui centrals.
Carles Guerra va subratllar la solidesa d’una institució que va titllar de “necessària” també “en un moment d’emergència social” i que ha sigut víctima de les retallades. Va coincidir amb Ada Colau dient que Tàpies va mostrar que “des de la pràctica de l’art i l’intel·lectual hi ha una voluntat de compromís amb els canvis socials”. La Fundació és el lloc per “construir un relat de modernitat i de compromís amb la ciutadania”, va sentenciar Guerra.
