Herències maleïdes

Les societats cohesionades i equilibrades són les menys corruptes del món

Joan Carles I, en una imatge d'arxiu. / EFE

Un brivall ( bribón en castellà) és un espècimen indesitjable, a mig camí entre el gandul, el murri i el roí. Sembla un acudit que aquest fos el nom de la sèrie de velers amb què Joan Carles de Borbó va participar i guanyar en diverses competicions. Copa del Rei inclosa, amb el patrocini de La Caixa. El iot reial també tenia un nom evocador, Fortuna. D’allò més apropiat tractant-se d’una corrua de regals, donats al Patrimonio Nacional, per a ús exclusiu del monarca i la seva família. És el truc de l’espavilat, que ho posa tot a nom de l’empresa per carregar-hi les factures domèstiques. A cor què vols, ja que la despesa anual de manteniment d’una embarcació d’aquest nivell ronda el 10% del seu valor. Dels divuit milions d’euros que va costar construir el Fortuna III, dos els va desembutxacar el Govern Balear, presidit per Jaume Matas (condemnat pel cas Nóos). El gruix restant el va finançar un conglomerat impulsat pels hotelers Barceló i Meliá, la flor i nata de l’empresariat balear. La identitat dels donants dels primers Fortuna és especialment reveladora. Van ser cortesia del rei Fahd de l’Aràbia Saudita, el 1979, i del seu cercle familiar. L'agraïment saudita al monarca campechano ve de lluny. Groucho Marx es mofava d’aquest estil de senzillesa, la de “les petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna”. La promoció turística o la diplomàtica eren simples excuses. Subterfugis, en realitat, del que es coneix com a “economia de la influència”, on el quid pro quo descarat alterna amb un successiu intercanvi de favors entre les elits, política i econòmica.

En aquest escenari els regals poden ser eufemismes de pagaments irregulars. Suborns, parlant en plata. Però fins i tot quan els obsequis i atencions no tenen la lògica de la corrupció immediata, no són innocus; posen en risc la imparcialitat en l’exercici de qualsevol feina. Un perill afegit si es tracta de càrrecs públics, la qual cosa justifica la prohibició d’acceptar regals que no siguin de mera cortesia i el deure de declarar-los.

Joan Carles, ungit per Franco, va preservar fidelment els costums voraços del règim. A l’hora d’atresorar béns i privilegis ha sigut continuista, no disruptiu. El Generalíssim fou un polític corrupte que va amassar un immens patrimoni que no lligava amb les retribucions de cap d'estat. L’estimació del que va acumular, només en obsequis, puja a uns 24 milions d’euros. Hi ha una anècdota, versemblant segons Paul Preston, que confirma la dinàmica familiar del saqueig. Les joieries de Madrid i Barcelona es protegien, amb assegurances mancomunades, dels estralls de les visites de la dona de Franco (de malnom, La Collares). Aquestes inèrcies les reprodueix la família reial; el lucre de la infanta i el seu marit és cosa jutjada, i el de l’emèrit, cosa sabuda.

La corrupció és un fenomen elusiu, de difícil detecció i persecució. Un problema que s’agreuja en el nivell més alt, on disposa de tallafocs potents. L’anomenat delicte d’enriquiment il·lícit castiga l’increment significatiu del patrimoni d’un servidor públic quan no el sap justificar. Pot ser útil per facilitar el càstig, com una peça més d’una estratègia integral. Malgrat que la Convenció de les Nacions Unides contra la Corrupció recomani introduir-lo, no s’ha incorporat al nostre Codi Penal com a figura autònoma. Les raons no semblen tècniques, ja que només inverteix la càrrega de la prova, i admet que l’afectat pugui acreditar l’origen legal de la riquesa sobrevinguda.

Amb tot, quan els indicis apunten a dalt de tot els esculls són de fons, més que de procediment. Ser inviolable es tradueix en ser intocable. I als éssers semidivins (líders per la sang o por la gracia de Dios) se’ls permet qualsevol arbitrarietat i privilegi; no han de mostrar ni demostrar, no donen explicacions, no assumeixen responsabilitats. Només quan l’escàndol se surt de mare, s’orquestra una voladura controlada. Va passar amb les activitats “inapropiades” d’Urdangarín i passa ara amb l’afer del rei emèrit. El gestos del monarca actual són concessions gracioses de cara a la galeria. Repudiar l’herència personal és jurídicament inútil (no es pot renunciar en vida) i políticament irrellevant. El cor del seu patrimoni és un bé immaterial, la pròpia Corona, reinstaurada pel dictador.

La principal herència del franquisme és l’exercici arbitrari i abusiu del poder, a què mai s’ha renunciat. Com que no va condemnar-la legalment, la corrupció va acabar sent justificada, tolerada o viscuda com a inevitable. La cultura de la impunitat és una mentalitat que s’empelta i s’encomana. Amb la Transició es va aconseguir, amb fissures, passar del despotisme a la llibertat. En canvi, la fractura social i la moral, la bretxa entre les elits caníbals i la massa exclosa, segueix oberta. Els esvorancs estan comunicats, ja que les societats cohesionades i equilibrades socialment, com les escandinaves, són les menys corruptes del món.

Renunciar a aquest pobre llegat no pertoca al rei, sinó a la ciutadania. Si alguna cosa hem après del coronavirus, per ironies del destí, és que la solució no pot ser individual ni familiar, ha de ser col·lectiva.

Pensant en herències maleïdes i debacle moral em ve al cap la mítica deixa de l’avi Florenci, ocultada pels Pujol al nostre paradís de proximitat. La indecència és un virus oportunista que recorre, sense fronteres i a alta velocitat, la Ceca, la Meca i les Vall d’Andorra.