Carta oberta als nostres presos polítics

Vosaltres, amics, no teniu ni culpa ni delicte

Estimats i admirats amics: 

Estic segura que en aquest llarg any que heu estat en presó preventiva, enmig de tants presos comuns que compleixen condemna després d'un judici, com és habitual, heu après moltes coses, heu conegut molta gent, heu estat testimoni de molts dolors, de moltes angoixes i també de valors humans amagats que només es coneixen quan hom s'acosta a l'interior de les persones... És per això que vull parlar-vos d'una cosa que entendreu ara molt més del que ho podíeu entendre fa un any.

En les meves visites setmanals a la presó de Quatre Camins he tingut moltes experiències fent acompanyament als que no tenen ningú, o bé perquè són de fora, o bé perquè no han tingut mai família, malgrat que sembli mentida.

Un pres comú em va dir: "Almenys nosaltres hem comès delictes, però ells quina culpa tenen?"

Amb un d'aquest nois, que vaig conèixer fa uns anys acabat d'arribar i amb una angoixa propera a la depressió, he viscut una de les millors experiències. Quan el vaig conèixer les seves paraules em van arribar a l'ànima: "A mi ningú em plorarà quan mori, ni m'espera ningú quan surti de la presó..." Va ser el començament d'una gran amistat, perquè jo sí que el ploraria i sí que l'esperaré.
Fa uns dies, en les nostres converses setmanals, em va parlar de la seva felicitat actual. Ell ha entès molt bé –jo l'hi he explicat sovint– que una cosa és la culpa i una altra és el delicte. Els meus anys d'experiència m'han ajudat molt a veure que els delictes depenen –en el millor dels casos– del codi de dret que els tipifica. La culpa guarda relació amb la persona i la seva actuació, intencionalitat, etc.

Des que s'ha reconciliat amb ell mateix –els seus delictes són petits robatoris de joventut per subsistir– compleix la condemna amb més pau, sentint-se acompanyat. Això l'ha portat a parlar-me de la seva felicitat actual amb paraules com aquestes: "Jo ara soc feliç, des que em sento estimat. I la meva felicitat interior no depèn de les coses de fora. Estic entre reixes, és veritat, però ningú em pot prendre la meva llibertat interior".

Per què us dic tot això? Perquè sé que, en la vostra situació, ho podreu entendre i perquè en una conversa amb uns quants amics meus de la presó –que vam tenir quan em van veure el meu llaç groc– em van parlar de vosaltres. Un d'ells va dir: "Almenys nosaltres hem comès delictes, però ells quina culpa tenen?"

Potser alguns dels presos comuns no són del tot 'culpables' però han comès 'delictes' tipificats en les lleis. Però vosaltres, amics, no teniu ni culpa ni delicte. Espero que la història us faci justícia –la que en aquest moment no s'està fent amb vosaltres–. Jo ho he pensat així des del començament de la vostra estada a la presó, però en sentir aquestes paraules d'un pres comú, jutjat i condemnat per algun delicte, em vaig enrecordar d'un dels dos lladres penjats a la creu amb Jesús, dient-li a l'altre: "Almenys tu i jo hem comès delictes, però Ell, quin mal ha fet?"

Potser a algú l'escandalitza la comparació, però, tal com m'ha vingut al cap, la dic. I ho faig per agrair-vos els exemples que des de darrere les reixes ens esteu donant.

Al meu amic no l'esperava ningú a fora. A vosaltres us esperem milions de catalans que us estimem i admirem. Estem escrivint amb vosaltres la història des de la resistència pacífica.