CRÒNICA

Zoido envia el diàleg d’Urkullu a la porra

El ministre no sap res del dispositiu d’Interior però pot afirmar rotund que els Mossos no van fer res l’1-O

Els SMS entre Iñigo Urkullu i Santi Vila de la nit del 25 al 26 d’octubre passaran a la història del Procés com els tuits de Tomás Roncero en les prèvies del Barça-Madrid: una satisfacció prematura que acabarà frustrada, un cofoisme que la realitat desmentirà. Urkullu i Vila s’escrivien aquella nit a mig camí entre el sospir dels Manel -“Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí”- i la vanaglòria de Leopold Bloom i els seus amics -“Gràcies, que extraordinaris que hem estat avui!”-. Tot frustrat perquè el diàleg va acabar al mar i, al contrari de Bloom i els seus, que sortien d’un enterrament, Vila i Urkullu estaven a punt d’entrar-hi. Al judici s’enterra, més d’un any després, la política com a via per solucionar el Procés. Les causes de la mort comencen a estar clares: la repressió ho va enviar tot a la porra, encara que l’exministre Juan Ignacio Zoido digui que només passava per allà.

El lehendakari entra en una sala presidida per un tapís que il·lustra la figura de la justícia intentant controlar dos cavalls desbocats, i s’hi emmiralla. De qui és la culpa? ¿De qui anava al galop a Catalunya o de qui trotava, sense saber si corria o caminava, per la Moncloa? Urkullu, que és del PNB, fa equilibris. Que Puigdemont es va acovardir davant els crits de la plaça -“Fer d’aprenents de bruixot de Twitter”, va dir el seu amic Vila- però que Rajoy no va deixar mai clar si retiraria el 155. El president “era receptiu” i va fallar a última hora, però Rajoy “no va obtenir la resposta satisfactòria”. Políticament, un testimoni molt valuós. Jurídicament, ho decidirà Manuel Marchena, que segueix la declaració amb summe interès. L’home que volia salvar el xoc de trens se’n va saludant amb un cop de cap i un somriure els presos i encaixant la mà amb Vila, el condol sentit amb un amic.

L’autòpsia està així. L’evidència: la política va fracassar. El com: amb el xoc de trens. El qui, per una banda, sembla clar: hi ha uns acusats i les “muralles humanes” de l’1-O. Però a l’altra banda els testimonis no il·lustren el tribunal. Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría van espolsar-se totes les culpes, i Juan Ignacio Zoido hi acudeix amb un objectiu: emular Sòcrates, el seu “Jo només sé que no sé res”. “No ho sé”; “Ho desconec”; “No ho recordo”, i fórmules similars omplen les seves respostes. Zoido ignora els detalls del dispositiu de la Policia Nacional, però sap que va ser impecable. En canvi, afirma rotund que els Mossos d’Esquadra no van fer la seva feina.

Zoido és dels que obliden selectivament. Recorda amb detall la pressió als hotels on s’allotjava la policia nacional. En canvi, no ha vist -o no ha volgut veure- el vídeo on sortien agents cridant “ A por ellos, a por ellos ”. “Es va obrir algun expedient?”, pregunta expeditiu Benet Salellas. “No ho sé, no ho sé”. La ignorància deliberada del ministre va empetitint-lo a mesura que avancen les defenses, i ja queda rematat quan Andreu Van den Eynde -que mou tant les mans que un dia Marchena el reprendrà per amenaça d’huracà- l’acorrala perquè digui qui donava les ordres de carregar als col·legis electorals: la culpa de tot, diu, és de Diego Pérez de los Cobos.

La seqüència és aquesta. Mariano Rajoy va dir que ell ho sabia tot per Soraya Sáenz de Santamaría; Santamaría, per Enric Millo i Zoido; i Zoido, per Pérez de los Cobos i la Guàrdia Civil. Què dirà el coronel encarregat de la coordinació dimarts? Que vigili en Paco, l’agent judicial de la sala del Suprem, que la culpa acabarà sent seva.

Desmuntant el 20-S

Abans de Zoido, és el torn d’Ada Colau, que fa el que li retreuen els seus crítics: parlar del que feia ella en moments històrics. I si quan algú recordi el judici del Procés Colau vol dir que ha estat allà, podrà presumir d’haver ajudat a desmuntar el 20 de setembre. “Només vam haver de posar unes tanques”, diu, defensant el caràcter cívic de la protesta. Xavier Domènech, dels últims de la tarda, no hi era, aquell dia, però explica que el seu fill de 4 anys sí. Revolucionari precoç. Gabriel Rufián hi posarà el seu to de declaració-tuit: “Jo vaig anar a berenar, i en una rebel·lió no es berena”.

Marchena podria qüestionar aquesta afirmació: ell podria berenar en una rebel·lió perquè els seus recessos no les hi treu ningú. Només una cosa l’altera: les ganes d’espectacle. Per això, quan apareixen Rufián i Albano Dante Fachin es tem el pitjor. Els fa un avís preventiu: no vol numerets com el d’Antonio Baños. Rufián, que saluda a tots excepte Vila, s’agrada en les frases prefabricades: “Tinc el carnet de l’ANC, el de la biblioteca del meu barri i el del videoclub”, afegeix, sense poder demostrar que aquesta afirmació tan anòmala actualment, ser soci d’un videoclub, sigui certa.

Fachin va de més a menys. Comença desafiant Marchena, declarant que de professió és precari. “Què és precari?”, pregunta el jutge, un desconeixement que pot ser sincer venint d’algú que cobra 112.000 euros anuals. El públic riu, i aquesta impertinència també molesta el president del tribunal, que fins i tot amenaça amb expulsar algun dels presents si es repeteix.

Difícil no riure (per no plorar) amb Vox a l’acusació popular: l’extrema dreta es desinfla més ràpid que algunes enquestes. Els moments en què havia de brillar, fa preguntes irrellevants. I la seva política de citar el mort i qui el vetlla de testimoni és un despropòsit: Domènech, cridat pel 20-S, no hi era; declaració de cinc minuts. I els altres tres, investigats al 13, no podien declarar: “Perdoni, no ho sabíem”, s’excusa un de Vox. Marchena no vol excuses, i entre el marcatge del tribunal, la ignorància dels testimonis i el ridícul de les intervencions, cada dia que passa l’extrema dreta se’n va cap a casa amb la cua entre cames, sense poder dir a la sortida del judici: “Gràcies, que extraordinaris que hem estat avui”.