Parlar als no independentistes

MARÇAL SINTES
MARÇAL SINTES Periodista, professor de Blanquerna-Comunicació (URL)

Per provar d’aturar o minoritzar l’independentisme, el govern espanyol i l’unionisme sencer van generar dos tipus de narratives distintes. La primera consistia a advertir del terrible futur que espera a una Catalunya separada d’Espanya i anunciar ensems una cruel venjança: Espanya faria la vida impossible a una Catalunya independent, actuant en tot moment i en tots els àmbits contra el nou estat i la seva població. La reacció, per tant, mai no va ser, ni per un minut, provar de comprendre els motius dels catalans i convèncer-los amb promeses d’un tracte millor i, sobretot, més respecte, tal com va fer Londres amb Escòcia. Aquí es va elegir el bastó, l’amenaça.

La segona narrativa va dirigida contra un dels grans consensos catalanistes, el d’un sol poble. Així, com va dir un dirigent unionista, es tractava, es tracta, de convertir Catalunya en “un Ulster”. L’operació no explicitada però sí perseguida amb determinació és força simple. A Catalunya no hi ha un sol poble o una sola nació. Contràriament, segons aquesta idea unionista, existirien dues nacions: la dels catalans (que en el seu discurs assimilen als independentistes) i la dels que són, perquè se’n senten, identitàriament espanyols. En aquest punt entronquen justament els anuncis de “fractura” o “ruptura” de la societat en dues meitats, missatge llançat per intentar crear la mateixa realitat anunciada, provant que la profecia s’autocompleixi. L’epítom ridícul i sinistre és Tabàrnia, el nom del país dels espanyols de Catalunya. La solidificació d’una Catalunya espanyola actuaria com a minoria de bloqueig del projecte independentista.

Per la seva banda, l’independentisme ha comès, encara que a una part li costi terriblement admetre-ho, molts errors. Alguns de l’alçada d’un campanar. Ara travessa un moment difícil, i no sols pels escarments judicials que es preparen, sinó també per falta d’unitat estratègica, personalismes excessius i una munió de desavinences menors. Tard o d’hora, però, els que no ho han fet hauran de reconèixer que ens trobem en una etapa ombrívola després de la derrota patida el 27 d’octubre del 2017. A continuació, espero, s’anirà conformant i solidificant un enfocament comú. Això és molt possible que demani una renovació dels actuals lideratges, una tasca que no resultarà senzilla.

La nova estratègia independentista, quan hi sigui, quan existeixi, ha d’incloure, i de forma destacada, un discurs clar, net i sincer dirigit a aquells que no són independentistes o que tenen molts dubtes i inquietuds sobre la matèria.

Qualsevol que miri enrere amb una certa equanimitat es farà creus de com el sobiranisme i l’independentisme han descuidat parlar a aquells que no estan convençuts. Tinc la impressió, per exemple, que cada successiu president de la Generalitat en aquesta etapa ha anat girant més l’esquena als que pensen diferent. No s’entén com s’ha pogut oblidar tant aquest front crucial, vital, per concentrar-se cada vegada més només en els que ja tenen clar que cal un referèndum i que s’ha de treballar per la independència. El fet que la deixadesa independentista faciliti els efectes potencialment devastadors de les dues grans narratives unionistes, tant la de l’amenaça com la de la fractura de Catalunya, resulta escandalós i trist.

No endevino què va portar a actuar d’aquesta forma tan perillosa: ¿falta de visió, mandra, miopia, complexos?

La nova estratègia sobiranista i independentista ha de situar els no independentistes i els dubtosos en el centre de la seva estratègia. Per dues raons ben senzilles. Primera, per mantenir la unitat civil a Catalunya contra aquells que treballen dia rere dia per trencar-la. Segona, per desfer malentesos, mentides assumides com a veritats, prejudicis i tota classe de pors. Dient les coses tal com són, sense anunciar el cel a la terra. Amb empatia.

Es tracta d’una línia d’actuació indefugible que ha d’afavorir el creixement sobiranista i independentista. O, si més no, quan no sigui possible, rebaixar la visceralitat de determinats sectors catalans contra l’independentisme.

A desgrat de tot el de més amunt, no estem davant d’un repte fàcil, encara que hi hagi voluntat de dur-lo a terme. Hi ha part dels catalans que s’informen pràcticament en exclusiva a través de mitjans espanyols -gairebé tots ells descarnadament molt esbiaixats vers l’unionisme-. L’efecte bombolla que es genera a les xarxes socials tampoc no ajuda, certament. Però el sobiranisme i l’independentisme han de ser capaços de trobar les maneres de vèncer aquestes barreres per arribar als unionistes i als dubtosos, i parlar-hi, i fer pedagogia, i debatre-hi serenament.

Pensem que els partidaris d’un referèndum que pugui donar pas a una Catalunya independent han tingut i tenen molt de pes, tant en l’àmbit institucional com polític i civil. Cal ser prou intel·ligent per utilitzar els ressorts de què disposes per fer arribar la teva veu a tothom, també a aquells que volen continuar a Espanya i rebutgen un referèndum, perquè t’escoltin. Això sí: primer cal saber què dir-los i després dir-los-ho honestament. Enraonar-hi.