L’energia nuclear ha perdut la batalla del futur

Ara farà deu anys que la indústria nuclear va iniciar una intensa campanya per sortir del marasme en què es trobava des de finals dels anys 80, a causa d’una combinació de problemes que feia dècades que arrossegava: cost, seguretat, residus i proliferació. Llavors ja era evident que sense noves construccions nuclears la indústria no tenia futur. Quedaven lluny els records dels accidents de les centrals de Three Mile Island (1979) i de Txernòbil (1986), i la campanya pronuclear va insistir a renovar les velles promeses: nova generació de reactors més econòmics i segurs i lliures d’emissions. La campanya va assolir un cert èxit mediàtic i semblava que podia començar la renaixença nuclear que tant desitjaven.

A Europa, després de 15 anys sense cap nova construcció, l’any 2005 el govern finlandès donava via lliure a un reactor de nova generació (EPR) a Olkiluoto, que seria fabricat per l’empresa pública francesa Areva. Dos anys més tard, França iniciava també la construcció d’un reactor bessó a Flamanville, i el Regne Unit decidia vendre el seu parc nuclear a EDF, l’elèctrica pública francesa, perquè en construís de nous. L’any 2010 s’estaven construint 15 nous reactors, principalment en països asiàtics, i la indústria estava convençuda que s’iniciava la segona era nuclear. Però l’accident de Fukushima i el fracàs econòmic de la nova tecnologia nuclear francesa han tornat a evidenciar els dos problemes més greus de l’energia nuclear, la seguretat i el cost, i han esvaït tota esperança d’una renaixença.

Avui Fukushima fa cinc anys que genera 500 tones d’aigua radioactiva al dia, i l’estat s’ha hagut de fer càrrec de les tasques control, neteja i desballestament dels reactors, que duraran més de 50 anys i que ja han costat 100.000 milions d’euros.

D’altra banda, els reactors EPR de Finlàndia i França han més que duplicat el temps previst de construcció i han més que triplicat el cost estimat: encara no en funciona cap. L’estat francès ha hagut de salvar Areva de la fallida econòmica i EDF, tot i tenir assegurada durant 35 anys la compra de tota la producció elèctrica al Regne Unit -a un preu que triplica el de mercat d’avui-, encara no ha decidit construir cap reactor en aquest país. El director financer d’EDF ha dimitit en considerar que aquest projecte posaria en risc la solvència financera de la primera elèctrica europea.

En definitiva, un còctel que presagia un futur molt negre per a l’energia nuclear. Una qüestió que com a catalans ens hauria de preocupar i molt, atès que el 50% de l’electricitat que consumim la generen Ascó i Vandellòs. ¿Ens posem a treballar per quan hàgim de tancar aquestes centrals?