Les bandes juvenils: tots necessitem un lloc al món

El fenomen de les bandes juvenils és d’una gran complexitat, i tan interessant com desconcertant. Més enllà de les dades sociològiques cal preguntar-nos sobre les singularitats sociopsicològiques d’aquestes bandes i els seus membres. ¿Per què hi ha joves que en comptes de formar part de grups que fan activitats prosocials (agrupacions d’esbarjo, esportives...) opten per la violència en grup al carrer?

Les bandes (Ñetas, Latin King, Bloods, Crips, Mara Salvatrucha (MS-13), Trinitarios, Dominican Don’t Play, Black Panthers, Texas…) són rivals entre elles, i els enfrontaments, a més de les habituals activitats delictives, representen un fet terriblement preocupant i costós en moltes ciutats i en un nombre cada vegada més gran de zones rurals arreu del món.

Tot i que actualment estan apareixent bandes femenines, en general són de sexe masculí i les dones hi desenvolupen importants funcions encobertes per ajudar els seus col·legues. Existeixen en gairebé totes les nacions, i la seva composició ètnica reflecteix els barris que representen. Lluny de ser delinqüents comuns, configuren subcultures altament col·lectivistes en un món durament individualista. Importades principalment de l’Amèrica Llatina i dels països de l’Est, tenen un arrelament cada vegada més gran en la nostra societat. Recordem l’agressió brutal perpetrada en un parc de l’Hospitalet de Llobregat per un nombrós grup dels Ñetas (armats amb bastons, bats de beisbol, ampolles de vidre, navalles i pedres) contra uns joves dels Bloods. Això s’esdevenia el desembre de 2014. Segons informacions obtingudes dels Mossos d’Esquadra, a Catalunya (sobretot a Barcelona, a l’àrea metropolitana, i a les principals ciutats catalanes) hi ha aproximadament uns 3.500 joves que pertanyen a bandes. Tenen entre 13 i 24 anys, i són de 40 nacionalitats diferents, la majoria llatinoamericans, encara que també hi ha joves catalans.

Els mitjans de comunicació ens n’expliquen les malifetes quan s’han perpretat. Les bandes fan llavors aparició en la tribuna pública, i el que se’n ressalti serà el que penetrarà en l’imaginari social. Aquest fet és summament important. Al costat d’aquestes informacions, també ens en arriben visions romàntiques i seductores. El cert és que els noms ostentosos de les bandes ens criden l’atenció, també la vistositat dels looks que ostenten, la cultura pop i el rap, l’estranya pulsió que els incita a viure perillosament, els forts vincles entre ells, les implicacions emocionals i el sentit poderós de pertinença grupal… Les bandes anuncien la seva presència al carrer mitjançant els grafitis, el llenguatge, el ball, els barrets, les arracades, els guants, les estrelles, els pírcings, els tatuatges, els colors, les vambes esportives, els pentinats, els botons i, fins i tot, el color de les ungles. El carrer és on es descriuen i s’articulen les normes, les relacions interpersonals i públiques. Imposen, doncs, el seu codi de carrer per marcar la seva apropiació del territori, i aquest codi no només construeix una identitat sinó que també se’ns ofereix com una justificació per a l’ús de la violència. Escoltem detingudament determinats raps i adonem-nos del que ens expliquen aquests joves.

Més enllà del seu aparatós embolcall, les bandes les integren adolescents i joves molt vulnerables que busquen un lloc al món. Viuen en la pobresa, en la marginació i en el col·lapse econòmic, i sovint en famílies desfetes i abusives. I aquesta llista no és exhaustiva. Les bandes prescriuen el que els joves han de pensar i sentir, com s’han de comportar i comunicar. Els brinden un “camí cap a la virilitat” i de millora de les seves condicions socials, i, per damunt de tot, un gran sentit de pertinença, una família que d’una altra manera no troben. Les conseqüències personals positives que se’n deriven (certesa, tranquil·litat, autoestima, respecte...) expliquen per què aquests adolescents i joves adults estan disposats a seguir en bandes juvenils, tot i els perills per a la seva integritat física.

Les institucions fan una feina ingent i lloable per redreçar-ne les desviacions no desitjades. Què més es pot fer? Una investigació recent ens mostra que la gent jove no creu que el fenomen de les bandes sigui un problema. En canvi, els adults, lluny de veure aquests joves com són en realitat, tenen pors i prevencions negatives, com ara pensar que els nens i nenes que viuen en determinats barris seran a la curta “traficants de drogues” i que de ben segur formaran part de bandes delictives. Aquestes expectatives poden actuar com una profecia que s’autoalimenta: limitant les aspiracions i els objectius d’aquests joves, podem acabar per no donar-los les oportunitats que busquen. I, esclar, quan s’adonen que tenen un futur poc prometedor, les bandes són una alternativa atractiva. Em sembla que sobre això ens cal pensar-hi molt seriosament.