Les dones: tornar a començar

El 8 de març de cada any, i reconegut per l’ONU, se celebra el Dia de la Dona Treballadora. Des de l’entrada de la població femenina al treball assalariat, en el segle XIX, fins avui dia ha plogut molt. Les discriminacions que llavors patien les dones eren molt visibles, primàries, diríem, i avui, en el món occidental, són subtils i encobertes.

Les dones, com els homes, constitueixen grups molts heterogenis, però hi ha una cosa que totes elles comparteixen: els prejudicis socials que les desqualifiquen pel sol fet de ser dones. Malgrat les iniciatives legislatives i polítiques, segueixen tan tossudes com rebels les dificultats per conciliar feina i vida familiar, la desmesurada concentració en ocupacions a temps parcial i de tipus informal i precari, i les gairebé nul·les possibilitats d’accedir als càrrecs professionals més alts de la jerarquia laboral, a més de l’assetjament sexual i les discriminacions per raons de maternitat o d’estat civil. I, per acabar-ho d’adobar, a tot això s’hi suma el vergonyós desenllaç econòmic en el moment de la jubilació. Segons la UE, les dones, tenint en compte els salaris més baixos que tenen per una mateixa feina, haurien de treballar -a Catalunya- set anys més que els homes per percebre la mateixa pensió.

Certament, no em sembla haver-los dit res que vostès no sàpiguen. Però com que la democràcia, l’ètica i la moral dels països es mesuren per les discriminacions que pateixen els grups socials, sóc del parer que, com va dir André Gide, “s’ha de tornar a començar contínuament”. A casa nostra, en els càrrecs de direcció i gerència els homes guanyen per golejada les dones. En canvi, en el trast de tècnics de nivell mitjà i professionals les dones superen els homes. Tot plegat segueix una lògica laboral que ens duu a recordar l’anomenada metàfora del sostre de vidre, amb el qual col·lideixen les dones joves qualificades, ja que hem de tenir present que la gran majoria de directors i gerents provenen dels tècnics i professionals. ¿Com és que el nombre de dones en els consells d’administració de les grans empreses espanyoles no arriba al sis per cent i en els càrrecs directius de l’administració pública és del dotze per cent? Es diu que no hi ha una massa crítica de dones preparades i agençades per accedir a aquests llocs de presa de decisions. En canvi, sabem que fins i tot en les situacions laborals en què hi ha un gruix important de candidates es manifesten les mateixes discriminacions. Imaginin-se dos candidats, una dona i un home, tots dos qualificats d’allò més: s’apostarà per l’home, segur, perquè la creença és que continuarà fins al final; que estarà disposat a quedar-se fins tard a la nit, si molt convé.

Un dels greus problemes és que, de sempre, el lideratge i la direcció s’han pensat en termes d’estereotips i rols prescrits per als homes, com la duresa, la recerca de resultats per damunt de consideracions personals, la dedicació 24 hores els set dies de la setmana... També per aquest motiu es creu que a les dones tenir ambició de poder no els pertoca ni està socialment ben vist. La sort és que aquell tipus de lideratge està migrant, lent, cap a nous models basats en la flexibilitat, la cura de la persona i el desenvolupament dels talents, que confereixen rèdits molt més beneficiosos per a les institucions, les empreses i els països del segle XXI, i, molt important, la felicitat de les persones. Promotores d’aquests nous lideratges, les dones hi tenen una cabuda excepcional. D’aquí la urgent necessitat de conciliar vida familiar i feina. Ara per ara el projecte vital dels homes es vertebra al voltant del treball assalariat, mentre que el de les dones vira entre la remuneració i la família. Harmonitzar-ho no només no és fàcil, sinó que és esgotador.

A sobre, tot i l’excel·lència educativa que avui dia les caracteritza, les dones són menystingudes quan volen ascendir professionalment, o bé són desqualificades en pretendre accedir a ocupacions equiparables a la seva preparació. Algunes d’aquestes dones es queden perplexes, no entenen que el motiu del seu infortuni és la discriminació per raó del seu gènere, però, això sí, la seva autoestima en queda greument ressentida i perjudicada. D’altres, conscients que són discriminades, s’enfronten a desagradables situacions interpersonals. Les titllen de persones insatisfetes, amb problemes, incapaces d’acceptar la responsabilitat dels seus propis resultats negatius. Ens sembla que les discriminacions per raó de gènere posen en entredit el concepte de meritocràcia: un argument utilitzat de manera interessada per alguns integrants del col·lectiu masculí per poder justificar el fracàs laboral de les dones com una manca de mèrit personal d’elles i, així, no haver de sentir-se culpables ells. També moltes dones que han ascendit a la cota més alta són grans defensores de la meritocràcia i s’obliden que les dones es troben en un context social que frena el seu ascens: “Si jo he pujat al cim és per mèrits propis”. Presumptament assimilades al món masculí, aquestes dones actuen sense escrúpols contra les altres dones.

No només és urgent posar-hi remei per justícia social, sinó perquè elles, les dones, configuren un potencial humà de valor incalculable per a la marxa equànime de la societat i una, sens dubte, millor i més ben distribuïda economia. Cal apostar amb tenacitat i il·lusió per un canvi estructural; les conseqüències del que avui s’esdevé són nefastes per a tota la humanitat.