Música i sentiments de grup

Què tenen els himnes que sublimen les ànimes dels pobles? Són la identitat del present i el recordatori d’una història compartida

Leonard Cohen se n’ha anat i la seva Hallelujah ploriqueja en el cervell d’un bon grapat de nosaltres. I amb el seu adéu per sempre m’adono més de la profunda petjada que la música i la lletra de les cançons graven en els nostres records. Què té la música, aquest codi de comunicació que travessa fronteres, que ens desbloqueja i sacseja les emocions?

Finals de la dècada dels anys 60. Una veu gutural i serena irromp en les nostres joves vides: Suzanne i So long, Marianne, música vestida de poesia. Van ser unes experiències col·lectives de joventut intenses, plaents i significatives. No només Cohen, sinó també l’esquinçament de Joplin, Brel, Françoise Hardy, els Beatles, en Serrat i en Raimon, els Setze Jutges, Pau Riba, els Rolling Stones, Llach, el Nobel Dylan, la veu soprano de Baez cridant justícia social o el Gracias a la vida de Violeta Parra ens desvetllaven unes emocions tan vitals que ràpidament quedàvem atrapats entre nosaltres, engranats a través del ritme del folk, del country, del pop-rock: eren activitats comunes de pertinença, i així ens naixia una empatia fulgurant. Música amb lletres d’amor i de sexe però també de protesta (no pas de propaganda); cançons antiguerra de finals dels seixanta. Música de resistència que desafia l’autoritat, motiva, organitza i dinamitza l’acció política. Sens dubte, la música és un filtre en l’establiment de les amistats primerenques. Ens sentim connectats amb aquells amb qui compartim gustos musicals; sensibilitats musicals que duen valors implícits.

Ens sentim connectats amb aquells amb qui compartim gustos musicals; sensibilitats musicals que duen valors implícits

La música és omnipresent en les nostres vides; estem rodejats d’alenades sonores que ens acompanyen arreu: sentim música quan veiem la televisió o anem al cine, quan escoltem la ràdio, quan mengem fora de casa, quan estem en sales d’espera o en espera al telèfon! La música és normalment present en tots els esdeveniments rituals: en l’avarada de vaixells, en les cerimònies religioses i en les polítiques, en les escolars i en les universitàries... (val a dir que l’islam salafista radical és una interessant excepció). La música marca aquestes cerimònies com a esdeveniments rituals i denota el to de l’esdeveniment i, fins i tot, el moment específic en l’acte o l’efemèride.

De manera que escoltar-la és només una petita part de la nostra exposició total a la música. Pot ser mundana o transcendent, i en aquest fet hi veig una evidència més de la seva complexitat i de la complexitat dels seus efectes. Perquè la música porta missatges profunds sobre els sentiments de pertinença als grups. És un codi de comunicació desenvolupat des dels nostres ancestres i, per tant, culturalment molt variable i enormement potent. Pensem, si no, en els himnes. Què tenen que sublimen les ànimes dels pobles? Representen la identitat del present i, al mateix temps, són el recordatori d’una història compartida i potser d’aspiracions nacionals. Estem en una efemèride i sona l’himne de Catalunya: veurem que som molts els que, segurament commoguts, guardem els mateixos sentiments impetuosos.

L'himne espanyol encoratja els qui s’hi senten identificats fins a l’extrem de no tolerar-ne la més mínima desaprovació

Tots en les nostres vides hem viscut emocionats la música i el cant coral d’un himne que ens toca de prop. L’himne de l’URSS, per exemple, va ser abandonat amb la dissolució de la Unió Soviètica. Després d’uns quants anys amb un himne bastant impopular, Vladímir Putin va restablir l’himne soviètic original com l’oficial de la nova Rússia (amb una nova lletra). L’himne sud-africà postapartheid, Senyor beneeix l’Àfrica, havia estat l’himne del Congrés Nacional Africà (CNA) durant la seva lluita contra l’apartheid, i després es va convertir en l’himne nacional i, com a tal, serveix com un recordatori de la lluita del CNA. O l’himne espanyol, que, tot i no tenir lletra per evitar problemes, encoratja els qui s’hi senten identificats fins a l’extrem de no tolerar-ne la més mínima desaprovació.

Així, la música associada als grups en sosté l’existència i els legitima com a entitats. Tenir música indica que som un grup real, amb una cultura i una història reals. És una poderosa font d’autoestima. I les lletres són enèrgics ressorts de la solidaritat en grup. Podríem inventar un emocionòmetre, un aparell per mesurar la mena d’emocions que revelen els himnes espanyol, europeu i català. Una manera senzilla i fiable de disposar d’un índex d’atansament grupal.

Penso en el món líquid que ens explica Bauman. Un món on estimar en continuïtat es llegeix en clau demodé. I ho penso mentre tinc la joia d’escoltar Himne a l’Empordà de Lluís Albert. Té 94 anys, i m’explica que la seva tieta, Caterina Albert, un dia li va dir que sempre seguís el que el cor li manava. I en sentir-lo parlar vaig sentir alhora un cant de tenora ressonar en l’espai. Taral·lejo el seu himne i no per això me n’avergonyeixo ni em sento passada de moda.