#QUÈDIUQUEQUÈ?

“Hacer los ojos grandes”

“Esperem que les autoritats no facin la vista grossa amb això de les vacunes”. Meeec! No per les autoritats, tan fàcils de desqualificar en temps de coronavirus, sinó per això de fer la vista grossa.

Que sigui una frase tan utilitzada en el nostre dia a dia, a part de no ser gaire bon símptoma, la fa la víctima perfecta de la interferència. Com que en castellà hacen la vista gorda, en català ho calquem a ulls clucs, sense tenir en compte que ja tenim una expressió per dir el mateix: fer els ulls grossos. D’acord que ni la vista ni els ulls es poden fer gordos ni grossos, però heus aquí la gràcia de la cosa.

Té tot el sentit del món que moltes llengües tinguin frases semblants que juguen amb els ulls per dir que deixem passar un determinat comportament fingint que no el veiem (perquè no ens convé, perquè tenim por o perquè no volem). Per exemple, en anglès, literalment, posen un ull cec ( to turn a blind eye ). Diuen que té l’origen en un episodi del comandant Nelson (el de la Batalla de Trafalgar), que era cec d’un ull, i enmig d’una altra batalla casualment va mirar amb aquell ull pel telescopi i no va veure les banderes que l’obligaven a abandonar i, esclar, va continuar (els anglesos van guanyar, per cert; per això deuen explicar-ho, malgrat que hi ha testimonis de l’ús de l’expressió més d’un segle abans). En francès, en canvi, no sembla que hagin trobat orígens tan èpics: si no volen veure alguna cosa, tanquen els ulls ( fermer les yeux ) i au.

Ves a saber si primer va aparèixer fer els ulls grossos o hacer la vista gorda, qui ho sap. El calc fer la vista grossa ja surt al Diccionari català-valencià-balear i altres reculls lexicogràfics, cosa que vol dir que ha intentat fer-se un lloc entre nosaltres des de fa un cert temps. Però si en català és més habitual utilitzar l’òrgan (els ulls, el nas, l’orella) que el sentit i fer els ulls grossos és la frase que té més tradició i hem convingut que és la correcta, per què l’hauríem de fer conviure amb fer la vista grossa? Fabra no la va veure pas de bon ull i no la va recollir al seu diccionari. Tots els diccionaris d’ús posteriors tampoc l’han vist amb bons ulls. Ep, ¿veure una cosa de bon ull o amb bons ulls? Doncs avui totes dues expressions són normatives, malgrat que Fabra només recollís la primera. Calia? Bé, la batalla de l’ús l’ha guanyat la segona. Ningú la sent estranya, al contrari.

¿Això vol dir que d’aquí uns anys tots ens sorprendrem fent uns ulls com plats? O, encara pitjor, posant uns ulls com plats? Potser sí. Qui pot dir que la metàfora no funciona? Però la llengua no és només eficàcia comunicativa, també és identitat, i estima. I si fent uns ulls com unes taronges (que és el que té tradició i continua ben viu) podem viure més anys amb més bona salut (lingüística), benvinguts siguin els cítrics!