LAINVASIÓSUBTIL

No cal callar a ningú

La senadora del PP que vol silenciar el passat diu que 'la volen callar', però és tot el contrari: no cal fer callar algú que parlant ja queda retratat

Aquesta setmana una senadora del PP ha esbombat als quatre vents que això de dedicar diners públics a desenterrar ossos i identificar-los és malgastar. “Però que es calli ja!” Confesseu-ho: ¿és aquest el crit que us surt de l’ànima davant de tanta insensatesa?

He comprovat que sí que és el que predomina entre els catalanoparlants de trenta en avall. Sí, ja he parlat alguna vegada de la pronominalització invasora de callar (i també de molts altres verbs com topar-se, caure’s, sortir-se ). I amb una llagrimeta de ràbia confesso que la de callar és la que potser veig més irreversible, perquè se’ns està guanyant les orelles a velocitat de creuer. “No t’ ho callis, no, que ho vull saber tot!” sona molt millor que “He ensopegat i m’ he caigut”. No sé si és perquè ja és un símbol del català interferit, però caure’s ens crida molt més l’atenció.

Però és que encara hi ha un altre fenomen invasor que afecta callar i que potser no té tants números de camuflar-se: la transivitització indeguda. No us espanteu per la paraulota. Només vol dir que d’un temps ençà podem callar la gent. Fins ara, podíem callar coses, si és que no les volíem dir. Però a poc a poc anem deixant de fer callar persones i les callem. La mateixa senadora popular afirmava amb seguretat desafiant: “Us aviso que no em callareu ni manipulant ni cridant-me”. Si més no, aquesta era la traducció del seu tuit, que, evidentment, havia publicat en castellà.

Ara bé, no us penseu que en castellà també callin persones. El diccionari Clave, molt útil, assenyala explícitament que “ es incorrecto el uso de ‘callar’ con complemento directo de persona: *no me callarán > no me harán callar”. Aquí sí que podríem fer una traducció paraula per paraula al català, perquè és exactament igual.

Així doncs, d’on ve aquesta mania d’escurçar l’estructura ( fer callar> callar )? Economia del llenguatge? ¿Almenys en castellà, és una confusió entre callar i acallar (que sí que vol dir fer callar )? ¿O potser hi ha una tercera llengua en discòrdia? Com que l’anglès sempre treu el cap… Silence sí que pot portar un complement directe. De fet, el nostre silenciar també. Podem silenciar el mòbil amb molta facilitat però encara es fa estrany silenciar persones. Si les acabéssim silenciant potser sí que podríem relacionar aquest canvi amb la llengua franca, però de moment no sembla probable.

Sigui com vulgui, les locucions verbals amb fer van de baixa. A partir d’una certa edat (en avall, no en amunt) peten la xerrada (no la fan petar ). I si fan fora algú de la feina és que se l’han petat, tot i que en alguns parlars, i potser històricament, és que se l’han fet petar. També allitar-se amb algú és (parlant sense finor) petar-se’l i no fer-se’l petar, i triomfar és petar-ho.

Al final triomfarà el que els parlants voldran, sobretot en el col·loquial, en què tots tenim la paella pel mànec. En els registres formals també mana l’ús, esclar, però hi ha molta més resistència al canvi, sobretot si es percep com una invasió estrangera. Així, mentre els cessar o avortar transitius han acabat encaixant en l’estàndard (el president cessa ministres i la policia avorta missions), callar la gent encara fa mal als ulls (no a tothom, perquè la xarxa en va plena). Amb tot, no cal que ens hi amoïnem: als que volen que no desenterrem ossos ni diguem les coses pel seu nom, no cal ni callar-los ni fer-los callar, perquè dient el que diuen ja queden ben retratats.