Sóc el meu cos

Darrere les afirmacions més simples moltes vegades s’hi amaguen els desplaçaments més profunds i les conseqüències més difícils d’assumir. Són frases senzilles i aparentment transparents, però plenes de sentits que van alliberant-se a mesura que les fem nostres. Una d’aquestes frases va ser escrita l’any 1947 pel filòsof francès Maurice Merleau-Ponty en un llibre titulat Fenomenologia de la percepció. La frase diu: “Sóc el meu cos”.

Evident, pensareu. Però no ho és tant. Almenys no ho ha estat mai en la llarga història de la nostra cultura occidental, ni en la seva arrel grega ni en la seva arrel cristiana. Encara avui, en la nostra cultura materialista i mercantil, bolcada en el culte al cos, insistim també a ser alguna cosa més que els nostres cossos. L’ànima, la ment, la consciència, la subjectivitat o fins i tot la personalitat són maneres d’apuntar a això que insistim a separar i a reivindicar més enllà de la força dels nostres braços, de la corba de les nostres cuixes, de la vulnerabilitat dels nostres òrgans, sovint malalts, o de l’esgotament dels nostres cors de mortals.

Però quan Merleau-Ponty afirma, com un nou punt de partida per a la filosofia, “Sóc el meu cos”, no està parlant del cos reduït a una anatomia, a objecte de desig, a una màquina de treballar o una dada biològica. Està parlant d’un conjunt de relacions, carnals i psíquiques, visibles i invisibles, conscients i inconscients, verbals i gestuals, en què s’expressa el que jo sóc. Com ja havia escrit Nietzsche un segle abans, el cos és una gran raó, un nus de forces en conflicte, de la qual el meu jo, que pretén elevar-se per sobre, sap ben poca cosa.

Quines són les conseqüències d’aquesta afirmació de Merleau-Ponty? La principal conseqüència és que ens torna el món i ens retorna al món. L’ànima sempre ha volgut volar: o bé cap a l’altre món, des de la creença en l’acollida divina, o bé per sobre del món, des de la mirada omnipotent de la ciència. El cos, en canvi, està dins del món i no en pot escapar. Per això es troba compromès i, com dirà Merleau-Ponty, ens fa “despertar en els vincles”. Un cos és un nus de relacions que no comença ni s’acaba en un mateix. És el mateix cos, per tant, el que ens descobreix que, malgrat la insistència del liberalisme que tots portem inoculat a la sang des de fa dos segles, és impossible ser només un individu. Per això, també, l’afirmació “Sóc el meu cos” ens allibera: ens allibera de tota pretensió externa de posseir i d’apropiar-se dels nostres cossos. Un cos és precisament allò que, pel fet que no és un objecte del qual ens puguem apropiar ni desprendre, potser podrà ser destruït, però en cap cas podrà ser posseït.