Un petit miracle

Enmig de la nostra preocupant vida col·lectiva, de les corrupcions, els empobriments, les decepcions, els projectes perduts o malbaratats, de tant en tant sorgeix alguna rara flor feta de feina ben feta, tenacitat, tendresa. Un petit miracle que ens torna la confiança en la capacitat humana de millora, de treballar pel bé comú i no per l’interès propi, d’estar en una ciutat que progressa, malgrat tants errors als quals assistim sovint. I és que potser encara tot funciona mitjanament gràcies a molts d’aquests petits miracles, a tanta gent que s’esforça en la parcel·la de feina que li ha estat confiada i, simplement, no en parlem, perquè s’ha fet doctrina allò que la bona notícia no és notícia. I acabem sospitant, quan n’hi ha alguna, que probablement ens volen ensarronar.

Fa uns dies vaig assistir a l’eclosió d’una d’aquestes flors rares. S’ha inaugurat a Barcelona una nova escola bressol municipal, la número 97, d’una xarxa que, si bé encara no és suficient, comença a ser considerable. Quan es parla als diaris de les escoles bressol sol ser per raons conflictives: el col·lectiu de les bressoleres municipals és molt batallador, i ha defensat amb dents i ungles l’existència d’aquestes escoles i el seu funcionament. Certament, en molts moments per raons corporatives; hi tenen tot el dret, és clar. Però al marge d’aquests motius també les han defensat perquè saben la importància de l’educació dels més petits, i com sovint les institucions els obliden o els tenen poc en compte, a l’hora d’establir prioritats o de fer retallades pressupostàries, de manera que, des de fa molts anys, ha estat el col·lectiu de les bressoleres, fonamentalment dones, el que ha sostingut la reivindicació de l’augment numèric i qualitatiu de les escoles bressol municipals.

Per sort, cal dir-ho, l’Ajuntament de Barcelona ha optat, també des de fa anys, per acollir primer, i desenvolupar després, aquesta xarxa. El nostre ajuntament té una extraordinària tradició educativa iniciada cap a començaments del segle passat i ara una mica massa oblidada. Una tradició pedagògica que es va traduir en una concepció molt interessant dels espais educatius; li devem els grans edificis de l’arquitecte Goday, els grups escolars Ramon Llull, Collaso i Gil, Pere Vila, entre d’altres, i també les escoles municipals que encara perduren: l’Escola del Bosc de Montjuïc, la del Guinardó, l’Escola del Mar, l’Arc Iris, i tantes altres. Escoles pensades des d’una manera d’entendre l’educació que ens cal recuperar, inspirada en els millors mestratges. Escoles en què els llocs importants eren les biblioteques, les sales de música i els teatres, els tallers, els jardins; edificis on la natura era constantment present en bosquets, porxos i terrasses. Autèntics palaus on acollir el millor de la ciutat, la seva gent petita, tractada amb l’amor i el respecte que mereix tota criatura que arriba a la vida i que està destinada a fruir-ne i eixamplar-la.

Malauradament, gran part d’aquesta tradició es va perdre en acabar la guerra. Però, malgrat les moltes dificultats, alguna cosa ha perdurat a l’Ajuntament de Barcelona, alguna cosa que ha permès la continuïtat a través del temps i dels diversos partits que l’han governat en l’etapa democràtica. I d’aquí el petit miracle del qual us vull parlar.

Les escoles bressol municipals ja atenen més de 600 criatures amb algun tipus de discapacitat, perquè fa anys que s’ha optat per una escola inclusiva. La que s’acaba d’inaugurar, però, va més enllà: acull entre el seu alumnat nou criatures amb discapacitats importants, en edats que van d’un a tres anys. Compta, per poder atendre aquestes criatures, amb una unitat d’atenció inclusiva, un espai especial, diferent, pensat per a nens i nenes amb grans discapacitats. Un espai que s’omple de colors i sensacions per poder descobrir l’hivern o l’estiu, que compta amb pantalles que es mouen amb els ulls, que disposa d’un jacuzzi per als massatges específics, de manera que criatures que podien haver estat condemnades a la marginalitat, a educar-se en circuits separats, diferents, estigmatitzadors, ara tenen a la seva disposició una escola especial però compartida, normalitzada, integrada i preciosa. Una escola on nens i nenes són tractats igualitàriament, siguin com siguin, tinguin les dificultats que tinguin. Una escola en la qual més enllà d’adjectius poden ser, simplement, feliços.

Davant fets així reneix l’esperança. No tot és especulació i corrupció; Barcelona, a vegades, és capaç de donar una lliçó de ciutadania, de fer un esforç per corregir les desigualtats creades per la societat o la natura i posar a l’abast de les criatures les mateixes oportunitats, la mateixa dignitat. La base més sòlida per aconseguir la cohesió de les futures generacions, el seu esforç comú per mantenir i millorar una ciutat que des del començament les ha sabut tractar com es mereixen.