En ciència, obrir-se o morir

“Publicar o morir” (“ Publish or perish ”) és una frase popular en el món acadèmic per descriure la pressió per publicar articles científics. I no només cal publicar sinó també ser citat com més millor. Tan important és aquest fet que les revistes són classificades pel seu “factor d’impacte”, és a dir, pel nombre de cites que una revista rep. El problema és que per accedir a les revistes cal pagar una subscripció, que pot arribar a 40.000 € l’any, i una universitat està subscrita a centenars perquè els seus professors puguin llegir-les. Resulta, doncs, que un professor escriu un article i, com que la propietat intel·lectual és de la revista, té prohibit distribuir-lo o penjar-lo a la seva web. D’alguna manera, la universitat o el centre de recerca paga dos cops per l’article: la part del sou de l’investigador i la subscripció a la revista.

A tot això cal afegir-hi que per garantir la qualitat dels articles que es publiquen, els editors de les revistes els sotmeten al que s’anomena revisió per consemblants o peer review. L’article és enviat a diversos experts del món, habitualment de 2 a 5, que el critiquen i hi fan els seus comentaris, i és retornat a l’investigador indicant si és o no publicable o si hi ha d’introduir canvis. Doncs bé, tot aquest peer review el porten a terme gratuïtament professors i investigadors. Així doncs, les institucions científiques tornen a pagar per la producció dels articles.

Per tot plegat, i sobretot coincidint amb l’accés ampli a internet, en la dècada dels noranta es va iniciar el moviment d’accés obert, és a dir, poder accedir a publicacions acadèmiques de manera immediata i gratuïtament. Els precursors del moviment van ser el codi obert ( open source ) de la programació informàtica i els programes educatius oberts ( open course ware ) que, a més, han avançat abastant l’educació oberta, incloent-hi també iniciatives com les dels famosos MOOC (sigles en anglès de cursos online oberts i massius). Al principi, l’accés obert era defensat per molt pocs, però avui dia la pressió sobre les editorials científiques perquè publiquin en obert és cada cop més alta i la fan alhora moltes institucions, com ara la Comissió Europea, la Lliga Europea d’Universitats de Recerca (LERU) i l’Associació Europea d’Universitats (EUA), que porta anys pressionant amb grups d’experts treballant-hi.

Tant és així que ara ja hi ha moltes revistes d’accés obert i, a més, diverses editorials clàssiques han creat les seves pròpies filials d’accés obert. La manera que han trobat de seguir finançant-se és fent pagar a l’investigador per publicar, amb quantitats que van des de 500€ a 5.000 € per article (cost, per cert, assumit per les universitats o a partir de fons per a recerca de governs). L’excusa és que són els costos de processament de l’article però sembla que això té un preu màxim de 1.000 €, segons experts de l’Institut Max Planck alemany. Cal tenir present que la tasca de més valor afegit de tot plegat, el peer review, continua fent-se gratia et amore. Ara, cal tenir present que una política d’accés obert total significa també canviar els paràmetres d’avaluació acadèmica (les revistes amb més factor d’impacte no són en obert).

Avui dia l’accés obert s’ha estès més enllà i es parla de ciència oberta, de manera que també les dades d’on es deriven els resultats estiguin disponibles, que es puguin compartir, reproduir o fins i tot analitzar per produir altres resultats. Idealment tota aquesta obertura pot ajudar a disminuir el frau científic que ara i adés anem coneixent i que sovint és degut a manipulació de dades. Sabent que les dades estan a la disposició de tothom disminueix el risc, la temptació si es vol, de manipular-les. D’alguna manera vindria a ser l’equivalent científic de la transparència per actuar contra la corrupció política.

Val a dir que la ciència oberta no és només defensable per transparència sinó també per responsabilitat i sostenibilitat. Un model sostenible que permeti que els fons per a recerca vagin destinats a la recerca pròpiament i no pas a les editorials. D’altra banda, el gran motiu dels investigadors per portar a terme els seus projectes de recerca és contribuir a canviar el món avançant en el seu coneixement i, per tant, si es vol canviar el món comptant també amb el món, cal que els resultats de la recerca estiguin disponibles per a tothom (i encara més si la recerca és finançada públicament). Això és el que vull dir amb responsabilitat. I és que, definitivament, negar-se a ser transparent, responsable o sostenible és anar-se morint.